Les persones socialment obsoletes


Sofia Gallego

Psicòloga i Pedagoga

Febrer 2022

Foto: Pixabay

Resulta habitual al passejar per barris on la població és d’edat avançada veure, davant de les oficines de les entitats bancàries, cues de persones totes elles una mica grans que esperen pacientment ser ateses. La normativa actual que no permet les aglomeracions en els espais tancats fa que les persones grans s’hagin d’esperar al carrer, tant si plou com si fa fred. Aquest fet porta l’observador a fer algunes reflexions.

La tecnificació ha arribat a tal grau que pot deixar socialment obsoletes moltes persones. Fem una ràpida ullada a les situacions més comunes i podrem deduir fins a quin punt s’està tornant difícil viure d’esquena a la tecnologia. Fets que han vingut imposats de manera solapada i moltes vegades amb l’argument que la conjuntura actual ha fet aconsellable reduir al màxim el contacte social per tal d’evitar el possible contagi de la temuda COVID 19.

S’ha parlat molt de les conseqüències que pels més joves han tingut les actuals circumstàncies, però poc de les que han tingut per a les persones grans. En un primer moment van ser les més perjudicades pels contagis de la malaltia amb les consegüents defuncions de persones amb patologies prèvies, però aquest no és el tema que ens ocupa.

La població envellida, com l’actual, té més necessitat de fer servir els serveis sanitaris i cada vegada més, per accedir al metge, s’ha de telefonar i esperar molta estona per acabar parlant amb una màquina i que sovint solament admet una única resposta i és incapaç de descodificar missatges no estandarditzats. Si a això hi afegim les més que probables dificultats auditives, demanar hora al metge esdevé una cursa d’obstacles que a vegades costa de superar, incrementant així l’angoixa en confluir el trastorn pel qual sol·licita ajuda i la dificultat per poder accedir-hi.

Una altra situació que s’ha tornat dificultosa és anar a buscar efectiu a les oficines bancàries. Abans els vells peregrinaven cada mes al banc a buscar els diners que necessitaven per passar el mes i podien tenir, si ho desitjaven, algun intercanvi d’opinions amb la persona que l’atenia, que sovint esdevenia una mena de consultor econòmic pel simple fet de tenir una escolta empàtica. Ara, els diners cal demanar-los a una màquina que ens va donant instruccions que sovint no s’adapten a la lògica de la persona usuària. Si aquesta sol·licita ajuda es pot trobar que no se li pugui donar perquè per operar és necessari un número secret que l’empleat no pot saber, per ètica professional.

Tot això per no parlar de si cal fer una reclamació o aclariment d’un rebut dels diversos serveis de la llar, com ara llum, aigua, gas o qualsevol altra qüestió. De fet avui sembla que per poder subsistir ens cal tenir a casa accés a Internet amb la consegüent despesa econòmica i d’exigència d’aparells capaços de facilitar aquest accés, això sense comptar amb la necessitat de tenir algunes habilitats informàtiques bàsiques.

Aquesta és solament una petita mostra, això sí, significativa, de les dificultats que la tecnificació ha comportat per a un sector de la població que ja es trobava amb algunes dificultats abans i que ara ha vist incrementades. Per tot això sembla que a hores d’ara haguem de parlar de l’obsolescència social.

Fa algun temps es va començar a parlar de l’obsolescència programada. Podem trobar diverses opcions de l’obsolescència, des d’un aparell que deixa d’estar operatiu perquè la tecnologia l’ha superat o bé la programació de la vida útil d’un producte per tal que amb un període determinat de temps s’espatlli i no pagui la pena arreglar-lo.

Doncs a hores d’ara sembla que l’obsolescència també ha arribat per a les persones perquè sovint la tecnologia els supera. Però aquestes persones continuen tenint els mateixos drets i caldria que, abans d’implementar les noves tecnologies, es tinguessin en compte les necessitats de les persones més vulnerables, en aquest cas les persones grans. Tècnica sí, però a l’abast de tothom i que no deixi persones a la cuneta.