Historiar amb humilitat


Javier Bustamante Enriquez

Poeta

Data: maig 2022

Foto: Pixabay

«Basat en una història real». Així comencen o acaben moltes pel·lícules, on es narren fets biogràfics o esdeveniments que tenen a veure amb una col·lectivitat o un país. Aquesta frase suggereix que hi pot haver històries reals i hi pot haver històries fictícies.

Que siguin històries reals és fàcil de valorar-ho: narren part o tota la vida d’una persona, un succés les fonts documentals del qual aporten material per crear un guió, un conjunt d’esdeveniments que reunits donen compte de fets històrics, etc.

Que siguin històries fictícies ens ho diu el seu propi nom. La ficció és el principal material de la trama. Ficció que vol dir que fingeix una realitat, la qual de vegades és més creïble que un fet anomenat real. En el gran marc de la ficció hi pot entrar qualsevol gènere, des del més inversemblant fins al més creïble.

El que voldríem posar en consideració és el que comunament anomenem ‘història’. Hi ha qui prefereix referir-s’hi amb majúscula, aleshores ens situa davant de ‘la Història’, com si fos unívoca, una declaració que val per a tothom i no admet matisos o versions diferents al mateix fet històric.

No obstant això, aquesta postura cada cop és més descartada. Els mateixos llibres de text oficials d’història s’han anat reescrivint, admetent així que allò que ha estat elevat a categoria històrica en un moment determinat, s’ha revisat i ha deixat de ser-ho, passant moltes vegades a admetre posicions contràries. Això, sobretot, s’ha donat en moments postdictatorials, on la història l’escrivien –com se sol dir– els ‘guanyadors’.

En el que sí que es posen d’acord la majoria d’historiadors seriosos és que s’ha de partir de fets documentats per esbossar hipòtesis. Les quals, si s’és humil, sempre estan subjectes a revisions i modificacions, ja que poden aparèixer noves fonts que contrastin allò admès com a vàlid.

Hi ha un conte que narra que cinc persones invidents són posades davant d’un elefant i se’ls demana que cadascuna parli de la seva experiència tàctil. El resultat és que cadascuna, depenent de la part a la qual hagi tingut accés, parlarà d’un elefant com una pota, una orella o una trompa… Davant d’un fet històric això és semblant. Cada persona o, fins i tot, cada dada històrica, ens parlarà del mateix esdeveniment depenent de la posició que hagi tingut i, fins i tot, del tractament que es doni a aquesta font.

Per no parlar del paper tan fonamental que té la subjectivitat de l’historiador. L’acostament a la font històrica ve influït totalment per la personalitat del professional, la seva formació, l’estat d’ànim en què faci la investigació, la finalitat dels resultats…

Arribat a aquest punt només voldria suggerir que, per a qualsevol professional que treballi amb el que intentem anomenar ‘realitat’, és vital fer-ho des d’una postura humil. Totes les persones som limitades en la nostra percepció, en la nostra capacitat de relacionar-nos i en nostre raonar i argumentar. L’historiador no n’és l’excepció. L’historiador ha de ser abans que res humil, primer amb si mateix, sabent les limitacions que té com a persona i com a professional. Després humil amb el material que va trobant o investigant dins de la seva feina, per poder discernir entre el que pot o no categoritzar com a historiable. Finalment, humil amb els seus interlocutors, és a dir, amb aquelles persones a qui oferirà el fruit del seu treball, presentant-lo com a vàlid, però amb les limitacions que pugui contenir intrínsecament.