Ressenya del 240 Sopar Hora Europea


Es va celebrar el 240 Sopar Hora Europea per tractar i donar resposta al tema Com llegim la història?...

Joan Romans

Físic

Juny 2022

Foto: Margarita Amigó

El dijous 19 de maig del 2022 es va celebrar el 240 Sopar Hora Europea per tractar i donar resposta al tema Com llegim la història?. Inicià l’acte Josep M. Forcada, president de l’Àmbit Maria Corral, que donava la benvinguda a tots els participants i destacava el fet d’haver arribat a l’edició número 240 dels Sopars Hora Europea i va parlar de la importància del tema que es debatia: saber llegir i intentar entendre i interpretar correctament la història tenint en compte el seu context.

Començà Jaume Aymar, historiador de l’art, recordant que Mercè Beltran, periodista de La Vanguardia, s’havia alegrat de donar una notícia: un projecte dut a terme per uns instituts i que era una trobada d’avis i infants per «recuperar la història a partir de la memòria oral dels més grans». L’important era que els nens havien après a escoltar els més grans. Per tant, tots abans de llegir història hem escoltat històries, ja fos a través de còmics o de pel·lícules i «tot això em porta a pensar que els llibres d’història més vius són les persones ancianes». Amb això destacava la importància de la tradició oral. I que «les vivències de la història, de les històries de la vida són irrepetibles». Aymar continuà citant Unamuno que «parlava de la intrahistòria per referir-se a la vida tradicional que serveix de decorat a la història més visible i a allò que passa que no surt als diaris». María Dolores Pérez Murillo, de la Universitat de Cádiz, ho relaciona amb els col·lectius marginats, la gent sense història. Recentment es torna donar importància a la vida quotidiana, a la història de cada dia.

El ponent va explicar que per fer una lectura acurada de la història és fonamental, en primer lloc, anar al document, ja sigui un text, una inscripció o qualsevol registre. En segon lloc cal veure el context perquè «un text fora de context és un pretext» que pot distorsionar la història i convertir-la en un instrument d’agressió i per això cal un diàleg interdisciplinari. I en tercer lloc és necessari el metatext, és a dir, posar-lo en relació amb altres textos que poden ajudar a interpretar-los millor i a entendre la condició humana. Va acabar citant unes paraules de poeta alemany Goethe: «per llegir cal entendre, per escriure cal saber i per comprendre cal creure».

La segona intervenció va ser a càrrec de Juan Carlos Losada, historiador i col·laborador en diversos mitjans de comunicació. Començà recordant unes paraules de Jaume Aymar dient que «la història és humana o no és». Va parlar de les falsedats que hi ha en la història i el difícil que és escriure-la. «La història és una aproximació a la realitat, perquè mai sabrem realment el que ha passat». L’historiador és un investigador que busca a través de diverses fonts. Cal tenir en compte també, deia Losada, que hi ha molta manipulació de les dades històriques des de sempre, ja des dels primers historiadors grecs. «Hi ha buits històrics impossibles d’omplir», per exemple: tot el que sabem de Cartago ho coneixem a través dels seus enemics i vencedors, els romans, complint-se allò de què la història l’escriuen els vencedors. I d’això ja es dedueix que hi ha una visió molt parcial dels fets. També ressaltà que el poder polític, de totes les tendències i arreu del món, «ha utilitzat la història per als seus fins», per justificar les seves causes. També hi ha hagut sempre i arreu del món, intents de voler canviar la història per mitjà dels records actuals com és el fet de canviar noms de carrers, enderrocar estàtues o monuments, etc.

Tota aquesta falsedat, deia el ponent, «és possible en part per la ignorància de les persones i de la societat que es deixa manipular per una idea que li cau simpàtica o motivadora». Per tant, la ignorància és una gran aliada de l’acció manipuladora. Es preguntava, davant de tot això, quines solucions hi ha? Principalment la honestedat intel·lectual de l’historiador i que no es deixi portar per les pròpies simpaties vers unes causes o rebuig d’unes altres. En altres paraules, no usar doncs la història com una arma llancívola.

Finalment va intervenir Montserrat Rico, assessora històrica i escriptora que començà dient que «la novel·la històrica mai ha estat aplaudida per la comunitat científica en la seva recerca de la veritat absoluta, tot i saber que aquesta no existeix, perquè si el document converteix un indici en una prova, cal advertir que també un document és susceptible de ser falsificat». La història, tal com la coneixem, és una reflexió feta des d’Occident, raó per la que molts pobles s’han quedat sense ella. La novel·la històrica té la missió, si es treballa honestament, de donar protagonisme i veu a tots els éssers anònims de la humanitat. També va dir que «com més gran és el desconeixement d’una època, més gran és el camp que s’obre a les especulacions» i que la història és un complex puzle on algunes peces les podem encaixar sense marge d’error que permet una primera visió, no completa, però si intuïtiva de les peces que falten. Va explicar les recerques que havia realitzat per documentar-se a fi d’escriure la seva novel·la La Abadía profanada on narra la visita que destacats membres nazis van fer al monestir de Montserrat en la seva recerca del Sant Grial.

La ponent va dir que: «com que la història és una ciència intrínsecament relacionada amb els esdeveniments que ocorren a la humanitat, una novel·la històrica mai podrà prendre com a escenari un lloc desconegut on no hi hagi deixat petjada l’ésser humà» i que això requereix un gran esforç de reflexió i no es pot deixar a la improvisació. També ressaltà que el rigor és el secret per escriure novel·la històrica i «la certesa que no hi ha història més universal que la lluita de l’ésser humà per la seva supervivència» Els patrons humans es repeteixen en totes les èpoques amb obstinada insistència, deia Montserrat Rico, i aquesta constant «és la que ens permet prendre el present com a experiència extrapolable del passat sense por a equivocar-nos i que l’angoixa, la soledat, la tristesa i l’alegria se senten amb la mateixa intensitat que abans, encara que les causes que les provoquen i els remeis siguin diferents.»

El col·loqui final, moderat per Ignasi Batlle, va ajudar a entendre millor com n´és d’important intentar la màxima objectivitat i honestedat possible a l’hora d’analitzar els esdeveniments passats, per tal d’entendre la història que ens ha portat fins al dia d’avui.