Les malalties de l’ésser. Elements per sanar la pròpia arrel (3)


Letícia Soberón Mainero

Llicenciada en Psicologia

Juliol 2022

Foto: Pixabay

Dues manifestacions de l’orgull òntic

El doctor Alfred Rubio va parlar directament de tres malalties de l’ésser: orgull, vanitat i ambició. Va afegir-n’hi dues més, gairebé només esbossades: el contrarisme i el masoquisme. Amb aquest enfocament ens va oferir un marc molt suggestiu per comprendre l’origen de molts malestars derivats d’aquestes malalties.

M’agradaria citar dues expressions de l’orgull òntic que tenen moltes conseqüències per a la vida personal i familiar: el complex d’Adam i la síndrome de l’engendrador desil·lusionat (els noms són meus i només pretenen ser il·lustratius d’actituds molt profundes en la línia de l’orgull).

El «complex d’Adam»

Qui sofreix aquest complex s’oblida –o desitja oblidar-se’n– que té melic. Aquesta cicatriu és molt eloqüent, perquè ens recorda que vam tenir un principi, que no ens vam fer a nosaltres mateixos i que provenim d’una altre ésser humà. El melic és el senyal que queda d’un cordó umbilical. Això significa que la persona no ha quedat «lligada» al seu origen ni constreta a viure al ritme de qui va donar-lo a llum; sinó que és autònoma i respira per ella mateixa. Però li queda aquest senyal com un recordatori molt útil que condueix a un major realisme al valorar els propis mèrits.

El melic, en la seva modèstia, pot remetre’ns també per extensió a les diverses dimensions del nostre «ésser fills» d’altres persones: d’una família, d’un poble, d’una cultura, de la història… Recordar o oblidar això, que sembla una veritat irrellevant, té moltes conseqüències per a la vida diària.

Els que sofreixen el «complex d’Adam», viuen, actuen i decideixen com si inventessin la història –la seva petita història–, com si ningú hagués existit abans que ells –o tot s’hagués fet malament–, i fora un deshonor per a la seva persona el fet de reconèixer i agrair la trajectòria dels que han construït l’entorn fins a la seva presència en el món. Aquest mateix complex és visible en els que creuen haver-se fet ells mateixos, i no perceben ni valoren, per exemple, els esforços dels seus pares o educadors per donar-los una formació; o els dels companys de treball, que els van ensenyar claus necessàries per a una bona a realització; o dels que van inventar les mil eines que els serveixen ara per desenvolupar la seva labor habitual.

Aquest «Adam», sigui ell o ella, no acostuma a tenir en compte, ni molt menys a sorprendre-se’n, l’immens cúmul de cultura sobre el qual avui se cimenta la seva vida, i que li fa la vida més fàcil i confortable. Un «nen salvatge» solitari i aïllat de la societat no arribaria durant tota la seva vida, segurament, a inventar la roda; llavors pensem en la simple riquesa d’un fòsfor, una carretera asfaltada, l’aigua corrent, una nevera, un llibre, una llengua complexa i rica, un cotxe, un telèfon o l’ordinador. Sense canonitzar cap d’aquests elements, és un exercici de realisme i humilitat poder mirar quin tros s’ha recorregut abans que nosaltres i els enormes esforços acumulats pels éssers humans que ens han precedit al llarg de la història, tot i que en tants aspectes s’hagin equivocat i avui visquem també nombroses conseqüències negatives de la seva acció.

La síndrome de l’engendrador desil·lusionat

Quan s’esperen fills succeeix que, si un no té cura, comença a enamorar-se de les idees i imatges que es fa de com serà el petit o la petita. Somia com hauria de ser, què hauria de fer, fins i tot quina personalitat tindrà i quina serà la seva professió. Pot ser que un pensi que es tracta d’un desig noble: que els fills assoleixin el que un mateix no va assolir. Però, al darrere, s’hi amaga una altra forma d’orgull òntic. Es desitja escapar al límit per la via, no d’un mateix, sinó dels fills. Es desitja engendrar fills perfectes i, sobretot, a imatge del que un s’ha construït en el cap. Desitjaríem ser «déus engendradors» que materialitzessin les nostres pròpies idees i imaginacions.

Però què succeeix? Que el fill o la filla surt diferent. Són ells mateixos, amb la seva pròpia personalitat i preferències i gairebé sempre diferents de les que s’esperaven.

La frase següent podria adjudicar-se a molts nens i joves, als quals els han donat constantment regals, però que no sempre han estat acceptats en la seva radical realitat: «Una vegada que els meus pares van decidir tenir un fill, el desitjaven perfecte. Ells es creuen molt valuosos i esperaven uns fills iguals o millors que ells mateixos. I què passa?  Que el surt un fill concret que potser comença per ser del sexe contrari al que desitjaven. I amb altres valors. Ells se senten tantes vegades desil·lusionats amb mi… Volien un fill!, però no a mi. A mi també m’agradaria escoltar dels meus pares que estan contents amb mi tal com soc. Que no em canviarien per cap altre de possible. Que no només em suporten, perquè vaig venir, sinó que m’accepten amb l’alegria precisament per ser qui soc».

El fill o filla concret i existent és més digne d’amor que qualsevol idea o fantasia que poguessin tenir el pare o la mare en el cap. Aquest fill no es va fer a ell mateix; és fruit d’un acte dels pares, més o menys conscient, però certament un fet que han d’assumir com a responsabilitat pròpia. És humilitat acceptar que un genera altres éssers que també són limitats, però dignes del màxim respecte i autònoms (també tenen melic, ja no cordó umbilical!). Acceptar-los com són és la base d’una relació familiar sana. Quants problemes es mitigarien o fins i tot desapareixerien, si els pares diguessin aquest «sí» necessàriament a posteriori, als fills concrets que han engendrat!

Epíleg

Sanar d’aquestes malalties no fa més fer posar la persona en condicions de prendre les seves decisions més sanament i alliberar-la de pesos per exercir la capacitat d’estimar de forma gratificant i duradora. És com posar el seu motor a punt per anar cap a on la persona desitgi, és a dir, sanar les pròpies arrels per poder caminar cap a la meta que esculli.

Qualsevol «teràpia òntica» compta amb la llibertat de la persona. Hi ha moltes discussions en l’àmbit de la psicologia, especialitzada a detectar els condicionaments que ens fan menys lliures. Però Rubio, com molts altres autors, defensa el fet que existeix un àmbit –sigui més ampli o més reduït– en el qual l’ésser humà decideix com assumir la seva pròpia realitat.

Últim extracte de la ponència presentada por l’autora d’aquest article en el Seminari «Patologia dels sentiments. Claus per a un benestar emocional» organitzat per l’Àmbit Maria Corral.