En un poble d’Ucraïna


Ramon Santacana

Professor de la Providence University (Taiwan)

Juliol 2022

Foto: Pixabay

Al principi de la guerra, davant l’avenç de les tropes russes, els Horbonos, una família ucraïnesa que vivia al petit poble de Lukashivka, se’n va anar al camp a refugiar-se. Un cop va haver passat l’atac al poble, van tornar a casa per trobar que gran part d’ella estava en ruïnes. L’únic lloc habitable era el subterrani de la casa, lloc a recer de les bombes i que no havia estat destruït.

La gran sorpresa va ser que quan van entrar van trobar cinc soldats russos que s’hi havien instal·lat a refugi de les bombes o trets que, atès que eren al front, podien venir des de qualsevol dels dos bàndols. Els soldats es van negar a abandonar el refugi i la família va haver de conviure-hi unes setmanes en aquella petita habitació. Els soldats no deixaven mai els seus fusells i només sortien per a allò imprescindible, a buscar una mica de menjar i quan els cridaven els seus superiors. La família ucraïnesa tampoc no sortia gaire, només l’imprescindible. Així van estar tres setmanes.

A poc a poc l’hostilitat i la desconfiança inicial es va anar esvaint, van començar a col·laborar en petites tasques i es van anar coneixent. Aquests soldats tan ferotges,      –tots tenien mare, alguns esposa i fills–, tractaven de comunicar-s’hi, eren de zones llunyanes i més aviat empobrides, les seves famílies patien…

Els habitants de la casa que en un primer moment culpaven els soldats de tanta destrucció i mort, van anar veient que darrere d’aquests fusells i cascs, darrere d’aquella pell endurida i plena d’esgarrapades i ferides, també hi havia un ésser humà. Un ésser que patia pels seus, un ésser que no volia anar a un lloc tan llunyà a sembrar destrucció i mort. En molts casos havien estat obligats, pel sistema, per la maquinària de la guerra.

Els uns i els altres, encara que des d’una posició molt desigual, d’invasor i envaït, els uns i els altres van descobrir que no volien aquesta guerra, que no odiaven els seus veïns, que no volien sembrar la mort i, en definitiva, que esperaven i anhelaven poder viure en pau i harmonia els uns amb els altres.

Els pobles en general, la gent corrent, no vol fer la guerra. Volen tenir una feina estable, progressar, casar-se, tenir fills, tenir amics, preparar festes, fer algunes vacances… Qui en el seu sa judici vol anar a matar gent?, a sembrar odi?

Són els governs els que inicien les guerres i els que busquen la manera que la gent la faci. Si cal fins i tot per obligació. No només a Rússia. Tinc amics d’Ucraïna que no poden sortir del país perquè són homes. Dones, ancians i nens poden sortir del país, però els homes ho tenen prohibit. Han d’estar disponibles per quan la nació els cridi.

Diuen que la guerra va per llarg. No m’estranya. Hi ha països que no paren d’enviar armes i diners a Ucraïna. Sense armes, diners ni homes no hi hauria guerra. A qui beneficia aquesta guerra?

Sabem qui són els perjudicats: el poble d’Ucraïna en primer lloc, amb pèrdues de vides, dolor i destrucció, perd també el poble rus, els fills del qual van morint al front i a la rereguarda la vida es fa dura i difícil. Perden els pobles de molts altres països. Alguns afirmen que les sancions econòmiques perjudiquen més Europa que Rússia. També perden els contribuents dels EUA, els diners dels quals, a raig, finançaran aquesta carnisseria. Perden els països d’Àfrica que aviat patiran de fam al no poder importar el blat i el blat de moro, bases de la seva dieta.

Cal aturar aquesta bogeria. Però això no serà possible sense desemmascarar els qui, des de l’ombra, i amb interessos inconfessables, mouen els fils. Qui es beneficia d’aquesta guerra?

Font consultada:

https://www.theatlantic.com/ideas/archive/2022/05/putin-war-propaganda-russian-support/629714/