Isabel Vidal i Joaquin Trigo
Universitat de Barcelona – CIES
1. Introducció
La societat humana, com la coneixem, neix com a conseqüència que tots nosaltres tenim objectius propis i, en general, diferents però compatibles. La societat humana és fruit de la cooperació social, en què els diferents objectius o finalitats tenen un mitjà comú on expressar-se. Aquest mitjà comú, per als economistes, és la divisió del treball, la comunicació, la relació, el bescanvi, el comerç i la reciprocitat. Per a l’escola austríaca d’economia de principis del segle xx, el pas de la competència biològica a la cooperació social no és un simple tema d’economia, sinó el pas civilitzador per excel·lència. La història és la història de la cooperació social. El comerç és un pas civilitzador, i de l’estabilitat i sostenibilitat d’aquesta relació oberta en depèn el benestar. Aquest pensament econòmic de principis del segle xx tenia molt clar que les normes ètiques són les normes de la cooperació social. És a dir, les normes ètiques, els valors són mitjans, són instruments absolutament imprescindibles per al manteniment i l’expansió de la cooperació social. Quan aquests pensadors econòmics escrivien que la humanitat havia de poder viure en pau en l’àmbit de la cooperació social, el que duien al cap era evitar la guerra. Estem parlant de Von Mises1. Per a aquest autor la cooperació social és un element clau del sistema polític i significa la cooperació o convivència dels diferents. Aquesta mateixa preocupació forma part també del pensament de filòsofs com John Rawls2, de finals del segle xx, que continua essent la clau de la filosofia política i contemporània, i tot un desafiament en la nostra situació política internacional actual.
La primera versió d’aquest document es va escriure pel març del 2009 i va servir de base per a la intervenció que es féu en el marc del XXVIII Seminari Interdisciplinari organitzat per l’Àmbit Maria Corral, Fundació Carta de la Pau i Universitas Albertiana Institut de la Pau. A l’estiu del 2010 una segona versió d’aquest document es va escriure per a ser publicat. Aquesta segona versió està estructurada en set apartats. El primer correspon a aquesta introducció. Tot seguit es planteja la tensió que existeix al llarg de la història entre els partidaris d’una societat oberta i els que s’inclinen per una societat tancada. L’aposta per una societat oberta exigeix, tanmateix, un sistema jurídic estable i de bona qualitat, i que els comportaments humans es regeixin per valors. Del conjunt de valors, el text centra l’atenció en la confiança. El quart apartat analitza algunes de les raons que poden explicar l’actual contracció de l’activitat econòmica a escala mundial. Es considera que la pèrdua de confiança entre els mateixos banquers i entre banques i estalviadors és una de les raons més visibles de la davallada de l’activitat econòmica; la caiguda dels préstecs interbancaris i la falta de liquiditat provoca greus problemes empresarials que dificulten el manteniment i creació de llocs de treball. El cinquè apartat té com a finalitat intentar aprendre de crisis financeres anteriors, com la que la història registrà en el període 1929-1933. Conté una anàlisi de la política monetària que el govern americà aplicà en la dècada dels trenta del segle xx, de les seves conseqüències, i es justifica la política monetària que actualment apliquen els principals bancs centrals del món més industrialitzat. El penúltim apartat, en forma de conclusions, lliga els conceptes de responsabilitat i d’economia. Tanmateix, reconeix que a les persones no ens és fàcil recordar les lliçons apreses en qualsevol altre moment anterior de la història. La possibilitat de tornar a caure en el futur, en una situació extraordinària com és l’actual, hi és. Aquest capítol acaba amb el recull de les referències bibliogràfiques utilitzades al llarg d’aquest text.
2. Societat oberta versus societat tancada
La història de la humanitat és la història de la intensificació cada vegada més gran de la divisió del treball. Els animals poden viure en perfecta autarquia o en quasifamílies. Constatar, raonadament, que la divisió del treball permet gaudir d’un nivell de productivitat superior que els esforços aïllats dels individus autàrquics, va ser la principal aportació dels filòsofs del segle xviii Adam Smith3 i David Ricardo4, que en aquell moment encara no s’anomenaven economistes. Els primers pares de l’economia eren filòsofs. Smith (1771), amb l’exemple de la fàbrica de fer agulles de cap, recollit en el seu famós llibre Wealth of Nations (La riquesa de les nacions), va mostrar d’una forma científica com la divisió del treball era un element clau d’increment de la productivitat i com aquest increment era un element bàsic del creixement econòmic i del benestar. També Smith explicà que en el moment que cada persona actua buscant el seu propi fi, està contribuint al benestar dels altres. Smith donava més importància al seu llibre Theory of Moral Sentiments (1759) que a les seves contribucions a l’economia, que és el que li ha proporcionat més renom, entre altres raons, gràcies a dos paràgrafs que a continuació transcrivim en llengua castellana, ambdós procedents del llibre IV, capítol II de La Riqueza de las Naciones (edició 1794):
«Ninguno por lo general se propone originariamente promover el interés público, y ni acaso conoce como lo fomenta cuando no abriga tal propósito. Cuando prefiere la industria doméstica a la extranjera, solo medita su propia seguridad, y cuando dirige la primera de forma que su producto sea del mayor valor posible, solo piensa en su ganancia propia; pero en éste y en otros muchos casos es conducido, como por una mano invisible, a promover un fin que nunca tuvo parte en su intención. No es contra la sociedad el hecho de que este laudable fin deje de ser por todos premeditado, porque, siguiendo cada particular por un camino justo y bien dirigido, las miras de su interés propio promueven el del común con más eficacia, a veces que cuando de intento piensa fomentarlo directamente».
«Cual sea la especie de industria doméstica más interesante al empleo de un capital, y cuyo producto puede ser probablemente de más valor, podrá juzgarlo mejor un individuo interesado que un ministro que gobierna una nación. El magistrado que intentase dirigir a los particulares sobre la forma de emplear sus respectivos capitales, tomaría a su cargo una empresa imposible a su atención, impracticable por sus fuerzas naturales, y se arrogaría una autoridad que no puede fiarse prudentemente ni a una sola persona ni a un Senado, aunque fuera el más sabio del mundo, de manera que en cualquiera que presumiese de bastarse por sí sólo para tan inasequible empeño sería muy peligrosa tan indiscreta autoridad».
La vigència de la divisió del treball i el seu corol·lari, que és la cooperació, condueixen a un sistema de producció de proporcions mundials. El mateix principi –la divisió del treball– que va permetre el naixement, per exemple, dels ferreters, fusters, sastres, forners, metges, mestres, artistes, escriptors, possibilità que sorgís la fàbrica i, a mesura que s’anava desenvolupant, també grans organitzacions empresarials que actuen pertot arreu, les multinacionals. En l’actualitat, l’activitat econòmica es compon d’un intens flux de béns, de capitals i de persones, fonamentalment entre els països industrialitzats. Els que viuen preferentment de la cooperació social són els països més industrialitzats. Darrerament, s’hi han incorporat altres països amb economies emergents, com són el Brasil, l’Índia o la Xina.
El benestar és fruit del foment d’una societat oberta a l’intercanvi i la potenciació d’un mercat cada dia més competitiu que proporciona informació suficient entre les parts que es relacionen. Infantino (2004, 246-256) explica com el model social, polític i en definitiva institucional d’Atenes era més obert que el d’Esparta, que titlla de «vasto convento» (p. 246), de societat tribal. El model d’Atenes fonamentat en una societat mésoberta, –encara que ambdós exercien l’esclavitud-, es mostrà més superior. Atenes venç Esparta, i aquest fet representa la victòria del model de societat oberta versus model de societat tancada. En el curs de la història, aquesta tensió entre societat oberta i societat tancada es repeteix. En l’escenari de la Revolució Francesa, Infantino (2004) assenyala que s’ha de parlar de dues revolucions franceses, la del 1789 i la del 1799, del 18 brumari; aquesta segona marcà el fracàs de la primera Revolució Francesa. L’autor també assenyala que, després de cent cinquanta anys, aquesta tensió persistia, i en són prova les arrels de societat tancada embrió del nazisme en el decurs de la primera meitat del segle xx.
3. Entorn institucional: legislació i valors
El desenvolupament i consolidació de una societat oberta demana transaccions lliures, però el mercat ha d’estar regulat i les regles s’han de complir. El mercat i la competència solament prosperen en un Estat de dret, no en el de la naturalesa. Perquè hi hagi cooperació social ha d’haver-hi un conjunt de lleis que siguin respectades per tots, i si algú no les respecta, els responsables de fer-les respectar han de disposar dels mecanismes per a fer-les complir i aplicar-les; alhora han de vetllar per la licitud i pel compliment dels contractes.
En qualsevol moment de la història d’una societat determinada, el cos legislatiu vigent es complementa amb tot un conjunt de normes no escrites, allò que s’anomena usos i costums, que, en definitiva, és la cultura d’un país concret, i, en darrera instància, pel conjunt de valors ètics que conviden a complir el compromís assumit, les expectatives que tercers han dipositat en tu com a persona per assolir, per exemple, un objectiu determinat. El conjunt de lleis, usos i costums que imperen en un moment determinat en una societat concreta és el que els economistes també anomenem entorn institucional. En resum, per a haver-hi cooperació social, per a haverhi bescanvi, és necessari que prèviament el consumidor hagi dipositat la confiança en el proveïdor, per la seva bona manera de fer; confiança entre la persona que estalvia i la persona que demana aquest estalvi per emprendre un nou projecte empresarial; i, en definitiva, confiança entre tots els diferents actors que intervenen en aquesta cooperació social.
3.1. La confiança
Quan es fa esment de la paraula ‘empresa’, no s’ha d’oblidar que les empreses són constituïdes per grups de persones i el resultat és fruit dels comportaments, de les accions d’aquestes persones. Per tant, l’economia no és abstracta, és el resultat dels nostres comportaments com a consumidors, com a proveïdors, com a accionistes, com a estalviadors, en cadascuna de les accions que fem diàriament. En definitiva, els actors de l’economia són les persones. L’assumpció conscient de la responsabilitat empresarial es fonamenta en la dimensió ètica de la conducta humana. I com assenyala Trigo (2009), això vol dir treballar amb professionalitat –en tot moment bé–, noblesa –dir sempre la veritat–, tenir una conducta exemplar, respectar tercers, treballar en equip, són valors de les persones que treballen en una organització. Són valors que si són respectats per tots els d’una organització, generen una cultura, la de la responsabilitat corporativa. En el moment que algú trenca aquests valors afecta la cultura d’aquesta organització.
En l’actualitat s’ha de recuperar la confiança perduda i com més entrebancs es posin en la seva recuperació, més temps es tardarà a sortir de l’actual situació d’atonia en què es troba l’economia mundial i fonamentalment els països més industrialitzats. I, què s’entén per confiança? Williamson (1993)5 diu que la confiança, per exemple en una empresa, pot definir-se com el temps total que consumidors, accionistes, proveïdors, treballadors, responsables públics, etc. –el que ara s’anomenen grups d’interès–, no gasten a verificar les accions que fa aquesta empresa. Si els que tenen estalvis confien en aquesta empresa, hi inverteixen. Si el consumidor té confiança en aquesta empresa, compra el seu servei o producte. Si el proveïdor té confiança en aquesta empresa, treballarà per ella. Per tant, si hi ha confiança, es redueixen els costos de control i de supervisió, les lleis, els inspectors. Però, a més, si hi ha confiança, significa que cadascun dels grups d’interès pensa que treu profit d’aquesta relació amb aquesta empresa. Si hi ha confiança, hi ha més cooperació, més divisió, més productivitat, més progrés, més creixement i, en definitiva, més benestar.
Els governs, com a actors, poden consolidar o minar la confiança. Consoliden la confiança quan construeixen un cos legislatiu fonamentat en la qualitat i en l’estabilitat de la norma, en el manteniment d’una pressió fiscal estable i moderada, en el funcionament de la justícia, i en el desenvolupament de la seva vocació de servei públic (vegeu A. Peyrefitte (1995) i C. Sebastian (2008). Per contra, els governs són actors que minen la confiança quan dicten normes no apropiades, gasten en excés, canvien d’opinió i en l’esfera econòmica posen traves al desenvolupament de la competitivitat i al foment de la informació simètrica entre consumidors i empreses.
L’any 2006 era un any positiu, d’optimisme, en què el nostre país registrava un fort creixent econòmic; a una mitjana de 4,5% del PIB, era el país que creava més llocs de treball de tots els països membres de la Unió Europea. En aquest entorn social i econòmic positiu, la Fundació BBVA va assumir la responsabilitat d’estudiar el cas espanyol en el marc d’un estudi internacional en què també participaren el Regne Unit, Alemanya, Dinamarca, França, Itàlia, Japó, Rússia, Turquia, els Estats Units i Xile. L’objectiu d’aquest estudi era avaluar el grau de confiança dels ciutadans en cadascun d’aquests països i fer una anàlisi comparativa internacional. La metodologia de treball era la mateixa per a tots els països que hi van participar. Es féu una enquesta a 1.500 persones en cadascun dels països i es formulaven dues preguntes:
1) Es proporcionava una llista d’organitzacions i la persona enquestada havia de donar un valor entre 1 i 10 a cadascuna de les institucions de la llista en referència a la confiança que hi tenien.
2) Es preguntava en qui confiaven en l’àmbit de les professions.
Els resultats per al cas espanyol van ser divulgats pel diari El País en l’edició dels dies 25 i 26 d’abril del 2006. En aquest diari van aparèixer els dos gràfics que mostrem a continuació:
Veure gràfic al final
En aquesta escala de confiança, el 0 era confiança nul·la i el 10 era confiança màxima. De les 1.500 persones que hi van participar en el cas espanyol, ningú no va assignar un valor 10 a cap institució, i això que era un moment de creixement econòmic, de creació de llocs de treball, d’hipoteques barates. Era una època d’optimisme, almenys econòmic. Creu Roja, una ONG, va treure un 7,3, la màxima puntuació. Les empreses multinacionals obtingueren una puntuació de 4,5, és a dir, un suspens. Per tant, en un moment de fort creixement econòmic, de creació de treball per part de les empreses i les organitzacions, en un moment d’extraordinari optimisme, la confiança que el ciutadà del carrer transmetia respecte a les multinacionals era un valor baix. Si s’analitza la variable confiança en grups i professionals, els científics van obtenir la màxima puntuació de 7,3, i els empresaris, un 4,9. Els polítics tragueren la puntuació més baixa: un 3,7 (vegeu I. Vidal, 2006).
Quin seria el resultat per a les empreses, empresaris, directius i polítics si ara es tornés a repetir aquest mateix estudi en un moment de pessimisme com és el bienni 2009-2010? No se sap que aquest estudi del 2006 s’hagi tornat a fer en els darrers dos anys, per tant, no es pot respondre la pregunta formulada emprant la mateixa metodologia. Però, llegint els diaris es va trobar un article signat per Cabrera Izquierdo (2009) que parlava de la confiança. Reconeixia que la confiança en l’empresa i en els directius ha caigut a uns nivells inaudits en tot el món. El 62% dels enquestats confien menys en l’empresa que fa un any i, a Europa i als Estats Units, menys del 40% confien en les empreses. A Espanya tan sols el 20% diu confiar en els directius («Un nuevo código ético para el capitalismo», El País, 2 de març del 2009).
4. Raons de l’actual contracció de l’activitat econòmica a escala mundial
Quines són les raons importants que permeten explicar la situació de recessió generalitzada que viuen les economies dels països més rics del planeta i que està afectant d’una manera contundent, amb conseqüències socials importants, els països emergents com poden ser el Brasil, la Xina o l’Índia?
Tots els analistes que han tractat de la crisi financera actual –la més profunda des del 1929–, amb major o menor èmfasi assenyalen tres processos que l’economia dels Estats Units ha experimentat en la darrera dècada i que configuren la fotografia robot de la crisi: la bombolla immobiliària, l’extraordinari creixement del crèdit immobiliari i les innovacions financeres que han permès treure del balanç de les entitats financeres el risc creditici i col·locar aquest risc en forma de títols a entitats financeres i inversors institucionals de tot el món.
El resultat més visible fou la crisi d’entitats bancàries als Estats Units, Suïssa, França, Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Holanda… en el transcurs de l’any 2008. La conseqüència real d’aquesta cadena de crisis bancàries és la generació d’una enorme crisi de confiança entre les entitats bancàries, el col·lapse del crèdit interbancari i la sequera del crèdit a les empreses i famílies. En el 2010 aquesta desconfiança entre les entitats bancàries persisteix. Un signe d’aquesta persistència és la publicació del que s’ha anomenat les proves de resistència (stress tests) al sector bancari (informació disponible sobre els resultats d’aquestes proves de resistència en el web del Banc d’Espanya, www.bde.es). La Comissió Europea amb aquesta publicació pretén facilitar la recuperació de la confiança entre les entitats d’intermediació financera europees, amb l’objectiu d’assolir com més de pressa millor la normalitat en la circulació del crèdit interbancari6. Pel que fa al Govern de l’Estat espanyol el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) que creà el juny del 2009 i la reforma de les caixes d’estalvis –R. D. Llei 11/2010, de 9 de juliol–, són altres instruments que tenen com a objectiu recuperar la confiança en el sector bancari i, per tant, el nivell del crèdit. El conjunt d’institucions que fan funcions d’intermediació financera –bancs i caixes–, tenen un paper cabdal en l’actual sistema econòmic. Si el conjunt d’aquestes entitats no funciona, el sistema econòmic s’atura. Si s’empra el símil de considerar el sistema econòmic com si fos un cos humà, el conjunt d’institucions que fan activitats d’intermediació financera podria considerar-se com el cor del cos humà. Si el cor no bombeja correctament, tot el cos humà se’n ressent.
En un primer moment, la societat espanyola va voler creure que l’impacte de la crisi financera quedaria limitat als EUA; però el creixement econòmic del 0,9% de l’any 2008 amb relació al creixement del 3,6 registrat l’any 2007 va deixar ben palès que la crisi financera que estava alterant de ple una part important del sistema bancari europeu, trasbalsava de retruc el sistema financer espanyol i, per tant, allò que es volia pensar que seria una crisi financera local, l’any 2008 ja era mundial i, a més a més, havia provocat també una crisi econòmica. Si encara hi havia algú que en dubtava, el comportament del PIB de l’any 2009 (-3,6% del PIB) va deixar-ho ben clar.
En el curs del període d’or comprès entre 1996 i 2007 l’economia espanyola havia finançat el seu creixement econòmic en part per la via de l’estalvi estranger i, en concret, les institucions financeres espanyoles depenien del crèdit interbancari europeu. A partir ja d’inicis de l’any 2008 la crisi de confiança afectà les entitats d’intermediació financeres espanyoles, car deixaren d’accedir al crèdit interbancari. Les entitats financeres, les empreses i les famílies espanyoles es van trobar amb deutes que havien de tornar i que no podien refinançar amb nou crèdit. L’endeutament privat espanyol és una de les causes de la caiguda del ritme de creixement econòmic i una de les raons que dificulten la sortida de la crisi7. Aquesta necessitat de retornar crèdit en un escenari de desconfiança obliga a substituir nou crèdit per l’estalvi. La roda de la despesa es trenca, es contrau el consum de les famílies i cauen les inversions de les empreses; el resultat és una forta contracció de la demanda interna, no compensada per la demanda externa, que ho té difícil, ja que les altres economies clientes també estan en recessió i l’únic element de la demanda agregada que entra en una dinàmica expansiva veritable l’any 2009 és la despesa pública final, que tot i registrar un augment veritablement extraordinari no fou suficient per a fer el paper d’amortidor en la caiguda de l’activitat econòmica en general.
Després de tres anys de crisi financera mundial (2007-2010) encara patim la manca de confiança suficient entre les entitats bancàries i entre els estalviadors i els bancs, que es concreta en crisi de liquiditat. S’ha de tenir en compte, així mateix, que a la base de tot el procés de generació i expansió de la crisi financera actual hi ha l’excés de creació de diner per part dels bancs centrals, especialment la Reserva Federal dels EUA, però també del Banc Central Europeu i The Bank of England, entre altres. També hi tingueren un paper de comparsa altres factors addicionals com és la baixa qualitat de la regulació i de la inspecció d’entitats financeres en alguns països, el comportament gregari, que generalitza pautes de comportament rebutjables, la relaxació dels nivells de rigor emprats en l’avaluació de propostes de crèdit o inversions i, en general, una carència de comportament ètic que hauria d’haver dominat la vida professional de les persones, més enllà de les normes i les pràctiques generalitzades (vegeu H. B. Acton, 1971 i R. E. Sirico 2010).
5. Aprendre d’altres crisis
Com hem dit, la situació d’anormalitat que vivim en l’actualitat, preferentment és resultat d’una crisi financera a escala mundial. Probablement, el referent més proper es troba en els avatars de l’economia americana durant els pitjors anys –la Gran Depressió– entre 1929 i 1933. En el cas europeu, va ser el preludi de la Segona Guerra Mundial. D’aquella crisi, els economistes van aprendre’n la importància que tenen els diners, els crèdits, els tipus d’interès i la política monetària, en l’explicació de l’origen de les crisis i en la instrumentalització de les polítiques adequades per a fer-los front. Ensenyaments que són de plena actualitat.
Cada crisi té les seves pròpies característiques. Es distingeixen les unes de les altres per la durada, profunditat, causes i entorn institucional en què es desenvolupen. Tanmateix, en el cas de la crisi actual, hi podem trobar paral·lelismes amb la crisi del 1929. Aquests paral·lelismes ens permeten obtenir valuosos ensenyaments de l’anàlisi del que ha passat en el curs dels darrers anys. Ara bé, com assenyala Tugores (2010), la possibilitat d’aprendre’n no és garantia que en cada present que compon la història s’aconsegueixi evitar errors comesos ja en el passat. De fet, és freqüent que es confiï en noves possibilitats legislatives i financeres per a corregir situacions delicades que, després, s’escapen de qualsevol control; altres vegades la confiança en la solidesa del moment impedeix correccions possibles que s’eludeixen per a poder perllongar la situació desitjable del moment i que no es considera perillosa.
Fetes aquestes consideracions prèvies i si bé encara avui està en discussió l’origen del procés de contracció de la demanda agregada que inicià la Gran Depressió, el que ja no es discuteix és que la important contracció dels agregats monetaris que va provocar la crisi bancària va fer que, el que podia haver estat una severa recessió, es convertís en la Gran Depressió. Nadal (2009) descriu com durant les crisis bancàries de 1930 i 1931, les autoritats monetàries dels EUA van ser incapaces de proporcionar la liquiditat necessària per a mantenir en funcionament unes entitats bancàries que tenien un problema de liquiditat però no de solvència. Com a conseqüència, el públic va desconfiar de la solidesa del sistema financer en conjunt, fet que va generar que es retiressin els dipòsits que les persones tenien en les entitats bancàries. El resultat fou una contracció del mecanisme de dipòsit-crèdit que permet la creació de diner bancari. Els mitjans de pagament es reduïren considerablement i, en conseqüència, també la quantitat de diner que circulava per l’economia americana. El resultat fou una caiguda del producte interior brut.
Els bancs centrals de principis del segle xxi han après aquesta lliçó. Enfrontats en la disjuntiva entre castigar els accionistes i gerents de les entitats bancàries per les seves males pràctiques financeres, o fer front al possible risc sistèmic que genera una onada de fallides bancàries, les autoritats econòmiques i monetàries de tots els països han optat per la segona de les opcions. De fet, les polítiques de suport massiu als bancs només s’expliquen per la por de repetir els errors comesos per la Reserva Federal els anys trenta. L’estudi d’aquests errors ha estat la base de bona part de la investigació acadèmica de Ben Bernanke, actual president de la Reserva Federal. És clar que en política econòmica res no és gratuït, i evitar que es materialitzés el risc de contracció monetària com a conseqüència d’evitar les fallidles bancàries, té el cost de permetre que accionistas i gerents d’aquestes entitats, que no han estat capaços d’avaluar correctament el risc, surtin pràcticament indemnes dels seus errors, incentivant comportaments arriscats per a un futur. L’única excepció en l’actual crisi a aquest suport incondicional al sistema financer, fou la fallida de Lehman Brothers, decisió que, avui dia, és la més polèmica de les que han pres els gestors de política econòmica en els darrers temps. De fet, economistes i professionals del sector financer consideren que permetre la fallida d’aquest banc d’inversió encara va agreujar més la situació financera fins a l’extrem d’obligar a prendre mesures encara més extraordinàries per a salvar la resta del sistema.
L’economia americana va començar a recuperar-se quan, l’any 1932, la Reserva Federal va realitzar massives operacions de compra de deute a canvi de liquiditat. De fet, quan l’any 1933 la Reserva Federal modifica la seva política d’augment de la liquiditat, l’economia entra en una nova fase de recessió. En definitiva, es pot considerar que en l’actualitat els bancs centrals están fent tot el que poden per evitar repetir els errors dels anys trenta. Tots ells en general, i la Reserva Federal en particular, han injectat immenses quantitats de liquiditat en el sistema financer, acceptant com a garantía d’aquestes operacions en mercats oberts instruments que fins fa poc semblava impensable que fossin acceptats per un banc central. De fet, per si les aportacions de liquiditat per part dels bancs centrals no fossin suficients, els Tresors Públics de molts països, incloent-hi Espanya, han creat fons especials per a comprar actius financers amb els quals dotar de major liquiditat les entitats financeres. Els esforços de tota aquesta política monetària cal que es concretin amb èxits. A l’estiu del 2010 encara no es pot parlar de normalitat. La destrucció de liquiditat en els mercats ha estat tan important que és molt possible que es tardi temps a restaurar la confiança, malgrat les actuacions sense precedents d’algunes autoritats monetàries, que fins i tot han acceptat nacionalitzar, de forma transitòria, institucions d’intermediació financera. Són aquestes limitacions per a restaurar de forma immediata la liquiditat i la confiança en el sistema financer, el que ha obert la porta al recurs de la política keynesiana fiscal per a combatre la recessió.
L’any 1928, la Reserva Federal va endurir la política monetària per contrarestar el que es considerava una bombolla especulativa en el mercat borsari. En l’actualitat, l’arrel de la crisi financera actual, almenys en part, també cal buscar-la en la política monetària que es va aplicar just abans de la recessió actual. L’inici de la crisi actual se situa a l’estiu del 2007, quan es posa de manifest els alts nivells d’impagats en el segment subprimes del sector hipotecari dels Estats Units. La taxa de morositat estava molt per damunt de les mitjanes històriques. Com a conseqüència, un gran nombre de cèdules hipotecàries titulitzades sobre aquests préstecs, van perdre la cotització i sobtadament deixà de ser líquid un mercat que fins aleshores procurava finançament a una part important del sector immobiliari dels Estats Units. A partir d’aquest moment, i atès l’entramat de productes estructurats entorn d’aquests actius titulitzats, es genera una creixent desconfiança en el mercat financer que acaba provocant la major intervenció coordinada per part dels governs en la història econòmica recent.
Però la veritable causa de l’actual crisi financera cal buscar-la en una multiplicitat de factors complexos, de caràcter tant públic com privat. En primer lloc, les autoritats financeres van cometre errors de política macroeconòmica que afavoriren comportaments inadequats, tant en el mercat immobiliari com en el mercat financer. Des de la dècada dels noranta, els bancs centrals es van centrar en el control directe de la inflació, com a objectiu prioritari de política monetària. El comportament de les altres variables no les van tenir en compte. Amb l’objectiu de combatre la recessió de 2001, la Reserva Federal decretà una baixada històrica de tipus d’interès des del 6,5% a l’1%. Això vol dir que els tipus d’interès reals eren negatius, fet que va afavorir comportaments de tota mena en un mercat financer en què els estalviadors volien remuneració del seu estalvi i els bancs i les entitats financeres podien fàcilment aprofitar-se per finançar una expansió del crèdit pràcticament il·limitada.
En definitiva, encara que hi ha grans diferències entre el període de deflació que coneixem com la Gran Depressió entre 1929 i 1933 i la situació actual, ambdues crisis tenen característiques comunes. En totes dues hi ha una contracció del crèdit. Aquesta contracció del crèdit bancari genera una contracció de la demanda agregada, que té com a resultat una forta contracció de l’ocupació. Només quan es restableixi la confiança en el sistema financer i s’estabilitzin els preus dels actius, aleshores es podrà anar recuperant la normalitat.
La situació econòmica espanyola es caracteritza per una crisi financera mundial i també per una crisi del model de creixement que ha predominat en els darrers quinze anys. Hi ha la certesa que una vegada que els americans i en l’àmbit de la Unió Europea, els alemanys siguin capaços de sortir d’aquest forat en què es troben, l’economia espanyola recuperarà el creixement positiu, però li costarà assolir el ritme del 2% del PIB, car hi ha un problema més estructural, que és el mateix model de creixement econòmic, ara ja no viable. El model de creixement del període 1996-2007 ha deixat de ser competitiu a escala internacional; per tant, la seva continuïtat no és possible. Els economistes ja anunciaven aquesta no sostenibilitat del model a principis del segle xxi, car quan comparaven el comportament de l’indicador productivitat entre diferents països, constataven que l’evolució de la producció per persona ocupada a Espanya anotava variacions força inferiors als que registrava aquest mateix indicador en aquells països amb què l’economia espanyola té més relacions comercials.
6. Consideraciones finals
Els economistes entenem per responsabilitat fer les coses bé, gestionar correctament. És el que entenem per la veritable responsabilitat social corporativa: intentar, d’una manera progressiva, assumir i gestionar els impactes de les activitats de les empreses sobre els aspectes econòmics, de cohesió social i els mediambientals. Assumir els impactes i saber gestionar la interioritat dels impactes que generen les activitats de les empreses, és el que anomenem actuar d’una forma socialment responsable. Fer les coses bé, gestionar responsablement, es pot associar també al concepte d’eficiència global. Es valoren les organitzacions segons com satisfan els desitjos i necessitats de les persones. Es valoren les empreses d’acord amb la seva eficiència. Però, qui respecte a qui? Eficient respecte al seu accionista?, respecte a l’accionista i al directiu?, respecte a l’accionista, el directiu i el treballador de l’empresa?, respecte a l’accionista, directiu, treballador i consumidor? Hem d’entendre per persones tots els grups de gent que configuren aquesta societat humana.
La societat humana és resultat de la cooperació social i un instrument n’és el mercat, però aquest instrument cal utilitzar-lo correctament, ser respectuosos amb un conjunt de valors. La responsabilitat social corporativa és actuar de manera excel·lent. La Fundació Europea per la Gestió de la Qualitat (2003) en el seu informe sobre el model EFQM d’excel·lència, assenyala que l’excel·lència consisteix a obtenir resultats que han de satisfer plenament tots els grups d’interès de qualsevol organització. Aquests conceptes d’eficiència i excel·lència, si s’apliquen a l’anàlisi macroeconòmic, volen dir que tots plegats hem de treballar per un model de creixement fonamentat en la sostenibilitat; és a dir, actuar per assolir fruits a llarg termini; i no treballar per l’assoliment de màxims resultats a curt termini per part d’un determinat grup d’interès. Tanmateix, i com a darrera conclusió, en economia sempre sorgiran possibilitats que promoguin actuacions que a llarg termini poden provocar situacions anormals com l’actual.
7. Bibliografia
Acton, Harold B. (1971), La moral del mercado Unión Editorial 2ª edición, Madrid 2002.
Baumol, W. i Blackman, S. (1993), Mercados perfectos y virtud natural: la ética en los negocios y la mano invisible, Colegio de Economistas, Madrid.
Cabrera Izquierdo (2009), Un nuevo código ético para el capitalismo, El País, 2 de març.
Fernández, M. J. (2010), El endeudamiento de los sectores institucionales en España, Cuadernos de Información Económica, nº 217, julio-agosto, ps. 1-11.
Fundación BBVA (2006), Capital Social: confianza, redes y asociacionismo en 13 países del mundo, Informes de Investigación, Estudios de Opinión Pública, Madrid.
Fundación Europea para la Gestión de la Calidad (2003), Modelo EFQM de Excelencia, document traduït pel Club de Gestión de Calidad, Madrid.
Infantino, L. (2004), Ignorancia y libertad, Unión Editorial, Madrid.
Mises, L. von (1968), La acción humana, Ed. Sopec, Madrid.
Mises, L. von (2003), Teoría e Historia, Ed. Unión Editorial, Madrid.
Nadal, A. (2009), Aprender de otras crisis, Revista de Libros, nº 147, març, ps. 3-5.
País, El (2006), Los españoles, entre los ciudadanos más confiados y con mayor número de amigos, Sección Sociedad, martes, 25 de abril.
País, El (2006),«11 parientes, 9 amigos y bastante confianza. Sección Sociedad, miércoles, 26 de abril.
Pérez García, F. (dir.) (2005), La medición del capital social. Una aproximación económica, Ed. Fundación BBVA, Madrid.
Peyrefitte, A. (1996), La sociedad de la confianza, Ed. Andrés Bello, Santiago de Chile.
Rawls, J. (1979), Teoría de la Justicia, primera edició, Fondo de Cultura Econòmica, Madrid.
Sebastián Carlos, G., R. Serrano, J. Roca i J. Osés (2008), Instituciones y economía. Cómo las instituciones condicionan el funcionamiento de la economía española, Ed. Fundación Ramón Areces, Madrid.
Sirico Roert, A.(2010), The Moral Basis for Economic Liberty. First Principles Series núm. 30, The Heritage Foundation Washington.
Smith, A. (1997), Teoría de los sentimientos morales, Ed. Alianza, Madrid.
Smith, A. (1774), Investigación de la naturaleza y causas de la Riqueza de las Naciones. La primera versió en castellà va ser publicada per la Redacción de España Bancaria, Madrid.
Trigo, J. (2009), Valores profesionales y empresariales, Boletín CIES, nº 72, disponible en format pdf a la següent adreça electrònica: www.grupcies.com
Tugores, J. (2010), Crisis: lecciones aprendidas...o no. Ed. Fundación CEIN, Centro de Estudios Internacionales, Barcelona.
Vidal, I. (2006), ¿En quién confían los ciudadanos?, Boletín CIES, nº 40, disponible en format pdf a la següent adreça electrònica: www.grupcies.com
Williamson, O. (1993), Calculativeness, trust and economic organization, Journal of Law and Economics, 34, ps. 453-502,
1 Ludwig von Mises (1881-1973) fou economista, filòsof social i és considerat el degà de l’escola austríaca d’economia. L’any 1940 va haver de fugir d’Europa per no ser empresonat pels nazis. Es va instal·lar als Estats Units, on impartí classes a la Universitat de Nova York. Va ser defensor de la llibertat de mercat. La seva obra més coneguda és Human action, disponible en llengua castellana sota el títol de La Acción Humana, editorial Sopec, Madrid,1968. Per a escriure aquest article s’ha consultat Von Mises, L. (1957), Theory and History, la versió en llengua castellana és Teoría e Historia, editada per Unión Editorial, Madrid, edició 2003.
2 John Rawls (1921-2002), filòsof polític. Una obra important de Rawls és A Theory of Justice, publicada l’any 1971 per Harvard University Press i traduïda a la llengua castellana amb el títol de Teoría de la Justicia per Fondo de Cultura Económica, primera edició 1979, Madrid. La segona edició d’aquesta obra és de l’any 1995.
3 Adam Smith (1723-1790), economista i filòsof escocès. Màxim exponent de l’economia clàssica. La seva obra mestra va ser Inquiry Into the Nature and Causes of Wealth of Nations (Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions), publicada l’any 1776. En aquest assaig sosté que la riquesa prové del treball.
4 David Ricardo (1772-1823), economista anglès i membre del corrent de pensament clàssic. La seva obra principal és «Principis d’Economia Política i Tributació», editada l’any 1817.
5 Oliver Eaton Williamson (1932), important economista americà en l’àmbit de l’economia dels costos de transacció.
6 Aquest article va ser escrit la darrera setmana del mes de juliol del 2010. Per tant, no pot avaluar l’efectivitat de la publicación d’aquestes proves de resistència. Tanmateix assenyalem que l’impacte immediat fou la caiguda en el preu del diner per la col·locació en el mercat internacional de deute sobirà per part del Govern d’Espanya.
7 Per a una informació ampliada de l’estat actual de l’endeutament privat a Espanya es recomana consultar l’article de Maria Jesús Fernández (2010), «El endeudamiento de los sectores institucionales en España» Cuadernos de Información Económica, nº 217, julio-agosto, pp.1-10.
