Eugeni Bregolat Obiols
Ambaixador d’Espanya a Andorra i ex-ambaixador a la R. P. de la Xina
El pensament de la Xina
El pensament de la Xina és l’antípoda mental més absoluta que puguem imaginar. És l’alteritat radical. Tots sabem, per exemple, que hi ha una llengua estranya, monosil·làbica, amb quatre tons, el mandarí, però en llocs com a Canton diu que tenen nou tons. Ni l’escala musical no té tantes notes! Tenir una llengua ideogràfica i no fonètica —que no reprodueix els sons sinó que cada paraula té un dibuix— és un concepte totalment diferent. Això permet que a la Xina, on es parla una vuitantena de llengües diferents, quan parlen entre ells no s’entenen però, en canvi, tots escriuen el mateix. L’equivalent exacte són els números: dibuixem el número 9 i un diu nou, i un altre nine i un altre neuf, però quan veiem el dibuix tots sabem que allò vol dir el número 9. Dominar una llengua ideogràfica, ha d’influir en les connexions neuronals del cervell. El fet de dominar una llengua ideogràfica, en la qual cada paraula té un dibuixet, ha de donar a una persona una manera de connectar, que no sé ben bé en què es tradueix, però que ben segur que ha de ser diferent de la nostra.
Un altre cas és el de la medicina. Tenen aquella idea que el cos està voltat per uns determinats corrents d’energia i que, influint en determinats punts, es pot equilibrar aquests fluxos d’energia que hi ha dintre el cos. Una medicina que parteix d’un concepte del que és el cos humà totalment diferent del concepte d’Occident.
Jo parlaré en concret del pensament de la Xina, és a dir, del concepte que a la Xina es té de l’home i del món, i del paper de l’home dins el món. El pensament tradicional de la Xina bàsicament té tres capítols, que són el confucianisme, el taoisme i el budisme. En el segle v aC es va produir la més gran collita de creadors de paradigmes religiosos, morals, socials i polítics que hi hagi hagut mai. Confuci, Buda, Lao Tsé, Pèricles i Zaratustra van ser contemporanis, però no es van conèixer. Les seves idees han guiat una gran part de la humanitat fins avui. El paper de Confuci a la Xina i a la resta d’Àsia és comparable al de Crist, o al de Pèricles en la cultura occidental, o al de Mahoma en la cultura islàmica. És a dir, ells van encunyar valors que han guiat les conductes privades i públiques d’incomptables milions d’éssers humans i que han passat a formar la textura moral de la societat i els codis de conducta fins i tot d’aquells que no es reconeixen com els seus seguidors. Els valors i pràctiques bàsiques dels xinesos avui dia segueixen sent en gran mesura confucians. Confuci començava per negar la transcendència. Deia: «si coneixem tan poc d’aquest món no té sentit preocupar-se pel que hi ha més enllà de la mort. Aprenguem a viure d’una forma correcta amb els altres homes i el que hi ha més enllà que s’ocupi d’ell mateix». L’home, segons Confuci, ha d’estar amb harmonia amb el cosmos, amb el que mana el cel. Sobre aquesta base, els valors confucians són la benvolença, la justícia, l’obediència als superiors —pare, marit, els més grans, els governants—, la disciplina, la lleialtat, la generositat, el treball dur, l’estalvi, l’estudi. L’interès de la comunitat està per sobre de l’interès individual. Confuci, vint-i-cinc segles abans de Kant, va formular l’imperatiu categòric «porta’t amb els altres com vols que els altres es portin amb tu i no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu», i també va formular la doctrina del terme mitjà, la moderació com a garantia de l’harmonia.
El confucianisme no és pròpiament una religió —no hi ha déus— sinó més aviat una moral individual, social i política. Confuci va ser assessor de governants en el seu temps i va donar normes per al bon govern, que són la base de la cultura política xinesa. El principi bàsic, per a Confuci, era que la societat és com la família, el pare mana i els altres creuen. De la mateixa manera que els fills han de creure el pare, els súbdits han de creure els governants. Al cim de l’estructura de govern hi ha l’emperador. L’ordre social és paternalista i jeràrquic. Cada persona simplement ha d’ocupar el seu lloc.
Hi ha una estructura social molt rígida. Hi ha cinc tipus de relacions, i només una d’aquestes és entre iguals, les relacions entre amics. Les altres quatre són jeràrqui-ques: la relació pare-fill, marit-muller, germà gran-germà petit i governant-governat. La dona estava realment molt sotmesa. Hi havia les tres obediències: la dona havia de creure el seu pare, el seu marit quan es casava i el seu fill gran quan es quedava vídua.
El fet d’haver-hi una paraula concreta per a cada nivell de relació familiar indica fins a quin punt aquella societat estava estructurada socialment. És a dir, el germà gran del meu pare, el germà segon, el tercer, la germana primera, la segona, el marit de la germana primera o de la germana segona, la dona del germà gran del meu pare, cada relació familiar d’aquestes tenia un nom específic. Avui això gairebé ha desaparegut amb la família amb un sol fill, però abans, cada relació d’aquestes tenia el seu nom específic i, naturalment, la dona del tercer germà del meu pare esperava que jo me li dirigís com calia i que no la confongués amb qualsevol altre membre de la família. Això dóna una idea de fins a quin punt aquella societat era una societat jeràrquica i socialment molt estructurada en la qual cada persona tenia el seu lloc, els seus codis de conducta i no se n’havia d’apartar.
De totes maneres, encara que els governats havien de creure els governants, com els fills havien de creure els pares, els governants tenien unes obligacions. Hi havia un veritable contracte social. El poder no era arbitrari. L’emperador estava obligat a garantir la seguretat, el benestar i la justícia dels súbdits. L’emperador responia de l’ordre còsmic; ell era l’intermediari entre el cel, els poders superiors i els homes. L’emperador era anomenat el fill del cel. Per a assegurar tant l’ordre còsmic com l’ordre social, l’emperador ha de governar per la virtut, segons Confuci. Si la seva conducta no s’ajusta a la virtut es trenca l’harmonia i es produeix la ruïna del seu poble: sequeres, inundacions, terratrèmols, desastres naturals, males collites, fam, desordre social, guerra. Tot això volia dir que la conducta de l’emperador, fos la seva personal o amb els altres, no era com havia de ser. Si l’emperador era incapaç d’evitar aquests desastres, perdia el mandat del cel, la seva legitimitat. En tal cas, se’l podia fer fora i un altre podia ocupar el seu lloc.
L’emperador governava a través del mandarinat, una classe de funcionaris a la qual s’accedia a través dels exàmens imperials. Això em sembla un punt destacadíssim de la història de la Xina. Aquí, les oposicions s’han descobert fa cent anys. Fins aleshores i durant molts segles el que era habitual és que el fill del noble era noble i el fill del pagès era pagès; potser hi havia unes vies d’escapar-se’n: si algú se n’anava al seminari o es feia militar i ho feia molt bé, i era molt intel·ligent, i tenia sort, es podia escapar i es podia integrar a les classes superiors. Però durant molts segles, la nostra estructura social era molt rígida. La Xina, en canvi, des de fa més de dos mil anys, tenia l’examen imperial. Les persones que arribaven a ser governadors o ministres o ambaixadors eren la gent que passava l’examen imperial. Es podrà dir que no tothom devia tenir accés a l’examen imperial; bàsicament els fills de les famílies riques hi devien poder anar. Però a la Xina predominava un concepte de família extensa, que fa segles també teníem aquí, i que aquí avui gairebé s’ha perdut, i a la Xina, sobretot a la rural, encara continua, de manera que quan una família produïa algú espavilat de veritat, tots l’ajudaven perquè el dia que arribés a ser governador d’una província hi hauria premi per a tots. Així, a l’examen imperial hi tenien accés quantitats importants de gent. L’examen imperial explica moltes coses: aquest món meritocràtic que avui és la Xina del Partit Comunista o la importància extraordinària que els pares donen a l’educació. Sense necessitat de pensar-ho, els xinesos porten escrit al moll dels ossos que la manera de promocionar-se socialment des de fa milers d’anys és l’educació. Els pares avui dia es gasten per l’educació dels seus fills el que tenen i el que no tenen, perquè saben, de sempre, que aquesta és la manera de promoure’s socialment.
Com deia, Confuci va ser contemporani de Pèricles. Pèricles va viure del 495 al 429 aC i Confuci, del 551 al 479. Confuci era una mica més vell. De fet, van coincidir en aquest món setze anys. Si Pèricles, de l’arrel del pensament polític del qual beu la nostra cultura, va ensenyar que del poder se n’ha de desconfiar, que se l’ha de supervisar, controlar i, en últim terme, se l’ha d’elegir, per al seu contemporani Confuci, el poder ha de ser acceptat sense qüestionar-lo. El cas és que a Grècia només una minoria tenia drets polítics i la gran majoria eren esclaus. I a la Xina existia una forma de servitud semblant a la feudalitat europea, però no pròpiament esclavitud. La democràcia grega va durar poc i el confucianisme ha durat mil·lennis a la Xina.
Amb tot, les fonts de les tradicions polítiques europees i asiàtiques són clares. De Pèricles deriva la democràcia liberal. De Confuci, la tradició autoritària xinesa i asiàtica. En el context confucià, mai no va tenir sentit el govern de la majoria, ni el concepte d’oposició al poder, ni el de divisió de poders. A la Xina, legislar és una funció de l’executiu.
El segon corrent bàsic és el taoisme, de Lao Tsé, amb el seu llibre El camí. Primer principi: la unitat de la natura. El món mineral, vegetal, animal, l’home, tot és el mateix. Tot parteix d’una única energia, el qi, que infon tota forma de vida. La realitat és formada per l’equilibri de contraris —el ying i el yang, el dia i la nit, el fred i la calor, l’home i la dona—. Creien possible la immortalitat, l’acumulació d’energia vital del qi a través de tècniques de respiració, la dieta, tècniques sexuals, exercicis respiratoris i exercicis gimnàstics.
Des del punt de vista social, el taoisme era el contrari del confucianisme. Si per als confucians tot era treball, esforç, servei a l’emperador, per als taoistes era anar en contra del poder, llibertat, anarquia…, l’eremita que es retira del món i que no vol saber res del poder i dels diners.
La tercera gran línia de força del pensament de la Xina és el budisme, importat de l’Índia el segle i, i acceptat per la Xina de la mateixa manera que després va ser acceptat el cristianisme. La vida és igual a sofriment. El desig és la causa del sofriment. L’home s’ha d’alliberar de tota mena de desig. La vida és un cercle de reencarnacions, i es tornarà més amunt o més avall segons els mèrits que s’hagin fet, i el que hagi fet prou mèrits ja no tornarà i es quedarà al nirvana. El budisme va ser adoptat i transformat per la Xina. El budisme passat pel taoisme dóna lloc al budisme Chan (zen japonès), basat en la meditació. La Xina accepta, absorbeix i transforma les ideologies, els sistemes de valors estrangers, començant pel budisme. Els xinesos no són teistes, no creuen en Déu. Ni el confucianisme, ni el taoisme, ni el budisme no creuen en un Déu com hi creiem els cristians.
Què queda de la tradició budista en el segle xx? En queda molt. Es va acabar l’imperi l’any 1912. S’estableix la República de Sun Yat-Sen, que vol regenerar i modernitzar la Xina desenvolupant-la econòmicament i democratitzant-la. Si aquest ideari s’oposava als valors confucians —que no comprenen la democràcia—, en canvi Yuan Shih-kai, el successor de Sun Yat-Sen, va adoptar el confucianisme posant èmfasi en l’ordre, la disciplina, l’harmonia i la jerarquia.
Després de la Revolució Comunista, l’autoritat i la disciplina són la base mateixa del nou ordre. Encara que ideològicament el comunisme suposa la negació del confucianisme, des del punt de vista de la cultura política, que realment és un nivell més fondo que la ideologia, el Partit Comunista de la Xina és el successor natural del mandarinat, una gran meritocràcia. De fet, avui, la més gran meritocràcia que hi ha al món.
En un moment determinat, Mao es va girar contra el Partit, amb la Revolució Cultural, en bona mesura perquè el Partit havia deixat de donar-li suport després d’aquelles grans bestieses que van ser el Gran Salt Endavant, i encara més gran la Revolució Cultural que va fer per lluitar contra els que li portaven la contrària. De la mateixa manera que l’unificador de la Xina, l’emperador Qin Shi Huang, va desfer el mandarinat en el segle iii aC, Mao va anar en contra del Partit. Va llançar aquella campanya que significativament es deia «anti Lin Biao / anti Confuci». L’un i l’altre, per a Mao, compartien l’error de creure que una petita elit pot ensenyar el camí a les masses, que per a ell eren el veritable autor de la història i de la revolució.
Tant si es diu mandarinat com Partit Comunista, el cert és que a la Xina hi ha una elit, la classe dominant, que tanca el camí a la societat sense classes, segons Mao, i que, per tant, ha de ser eliminada o reconvertida.
Un altre punt de la pervivència del confucianisme és el contracte social. De fet, Mao va violar el contracte social confucià amb el seu exercici arbitrari del poder. No va garantir la justícia, ni el benestar, ni la seguretat dels governats. Les seves polítiques insensates van ocasionar, segons els estudis més recents, setanta milions de morts. Va girar els alumnes contra els seus mestres, els fills contra els seus pares. Deng Xiaoping va justificar la creació d’una economia de mercat, que cada cop resulta més difícil de distingir del capitalisme, en termes ideològics i nacionalistes. D’una banda, Deng Xiaoping deia: què és el comunisme? El comunisme és donar a cadascú segons les seves necessitats. Jo recordo que l’any 1980, a Nova York, vam entrar amb la meva dona, que és russa, al Macy’s, el Corte Inglés de Nova York, i jo em vaig comprar una camisa de cotó per un dòlar i la meva dona va dir la frase més genial que li he sentit dir en tota la vida: «això és el comunisme». Exacte. El comunisme és el somni que tots podrem anar a El Corte Inglés i podrem agafar de franc el que vulguem. Tampoc no agafaríem gran cosa, si sabéssim que sempre el tindrem a la nostra disposició.
Deng Xiaoping deia: perquè tothom pugui tenir segons les seves necessitats, cal una societat molt rica. Amb aquest sistema de planificació de l’economia que en mala hora vam importar de la Unió Soviètica, es produeix un pastís molt petit i per molt que reparteixis és impossible que tothom es pugui atipar. Perquè puguem arribar a assolir l’ideal comunista, que tothom tingui segons les seves necessitats, el primer és que hi hagi una societat molt rica. Què crea la riquesa en una economia? El mercat. Durant la «fase inicial del socialisme», que durarà com a mínim vint anys —però que pot durar molt més—, tot el que condueix al desenvolupament econòmic és bo i està beneït. Aquell que a l’hora d’aplicar una mesura que porta al desenvolupament econòmic demana si és socialista o no ho és, no ha «alliberat» la seva ment.
Deng Xiaoping justificava l’economia de mercat partint de la base de la pròpia ideologia comunista, però també la justificava des del punt de vista nacionalista. Xina té aquell enorme trauma que en haver-se quedat enrere en la Revolució Industrial, a mitjan segle xix, els anglesos la van derrotar i a partir de llavors durant cent anys la Xina va ser explotada i humiliada pels països estrangers. I volen que això no els torni a passar mai més. Diríem que la ideologia i el nacionalisme conflueixen en el desenvolupament econòmic. Deng Xiaoping també hauria pogut justificar el desenvolupament econòmic partint del confucianisme, i potser ho feia i tot, no públicament als Congressos del Partit, però ell, que era un home molt pràctic i molt espavilat, potser ho feia. És a dir, el governant, deia Confuci, ha de garantir el benestar dels governats i si no ho fa perd el mandat. I això és vàlid també en els països occidentals. Avui ens trobem enmig d’una greu crisi econòmica que, ben mirat, és un fracàs polític. És evident que una obligació del polític a qualsevol lloc del món és assegurar que hi hagi un sistema econòmic capaç de donar feina als pares de família, capaç de fer que la gran majoria de la gent pugui viure d’una manera adequada i que els seus estalvis no es fonguin perquè el banc s’ensorra o perquè la inflació se’ls menja. La legitimació d’exercici de qualsevol governant passa, entre altres coses, perquè hi hagi un sistema econòmic que funciona. I podríem dir que avui dia en el món capitalista tot està molt en entredit perquè no s’ha aconseguit, això. És a dir, tant aquí com a la Xina, el governant ha de garantir el benestar de la gent.
Deng Xiaoping va entendre una altra cosa molt important, que havia de restaurar i preservar el partit-Estat, perquè a la Xina, de fet, es confonen; aquell partit-Estat que havia estat malmès per Mao durant la Revolució Cultural, va entendre que l’havia de conservar com a únic agent possible del canvi. A Rússia, Gorbachov i Yeltsin no ho van entendre. Uns i altres havien begut de la tradició marxista leninista de la dictadura del proletariat, però Deng Xiaoping no és aliè, amb tota probabilitat, al reflex confucià propi de la cultura xinesa, centrada en l’Estat fort. A la Xina de sempre es promou els millors. I a Rússia, els cortesans havien de dir sí a l’emperador perquè al moment que deien que no els tallaven el cap. Allí es promovia la mediocritat, l’obediència incondicional al poder, però no es promovia els millors.
De fet, el Partit Comunista d’avui és la meritocràcia més gran que hi ha al món.
Després de passar-me deu anys coneixent governadors de províncies, alcaldes, caps de partit, funcionaris de tots nivells de l’administració central, el convenciment és claríssim que allí hi ha una capa molt espessa d’intel·ligència. Quan un noi destaca, passa a ser directiu de l’organització de la joventut a la facultat; si ho fa bé, arriba a ser un dels directius de l’organització de la joventut a escala nacional; després pot passar a ser sotsdirector general en un ministeri; després vicegovernador; després viceministre; i després el fan governador. En cada un d’aquests passos se’l miren per totes bandes, fins i tot amb valoracions dels seus companys i subordinats. Els que passen aquests filtres i finalment arriben a dalt —i això és la més estricta tradició del mandarinat, que té més de dos mil anys d’existència— és molt difícil que no siguin gent de molta categoria.
Un altre punt que reflecteix com sobreviu el confucianisme: la decisió d’utilitzar la força a Tiananmen l’any 1989. S’explica en bona mesura en termes confucians. Lee Kuan Yew, un xinès que va néixer a Singapur i que ha fet el Singapur actual, va dir: «quan vaig veure per la televisió que els estudiants ridiculitzaven Deng Xiaoping vaig saber que la cosa acabaria amb llàgrimes». Cap emperador de la Xina no pot permetre’s ser ridiculitzat en públic impunement i seguir regnant. Són coses que vénen de molt lluny. La cultura política és aquesta.
Un altre punt al qual ja m’he referit: l’educació. Deng Xiaoping, quan es va fer l’amo de la Xina, l’any 1977, va decidir, com a primera feina, ocupar-se de l’educació, la ciència i la tecnologia. Mao va tancar durant deu anys les universitats. Mao, amb el seu pensament simplista, deia: què passa amb els universitaris? Que automàticament són una classe superior. No podrem fer mai la societat sense classes si ja hi ha una gent que ha passat per la universitat i gent que no hi ha passat i, per solucionar-ho, va tancar les universitats. Durant deu anys a la Xina no van sortir ni metges, ni advocats, ni enginyers, ni res. Va enviar la gent a reeducar-se al camp.
Un altre exemple d’aquells excessos de Mao. Deia que la família no permetia la igualtat social perquè els pares sempre intenten beneficiar els seus fills. Per arreglar-ho, va començar a fer experiments a les comunes agrícoles. Quan els nens naixien els separaven dels seus pares i els posaven tots junts perquè ningú no sabés qui era el seu. Naturalment, les mares i els pares es van tirar al coll d’aquells que els prenien les criatures i allà es va acabar l’experiment. Amb Deng torna la gran importància històrica que la Xina dóna a l’educació. En aquest moment tenen aproximadament mig milió d’estudiants a l’estranger. Això és interessant perquè els planteja un gran conflicte. Els dirigents de la Xina voldrien que els estudiants anessin als Estats Units o a Europa, que tornessin sent uns bons tècnics, però que no s’haguessin contaminat d’idees culturals o polítiques que no els agraden. Ara bé, si resulta que això és impossible i l’única alternativa real és que els nois vagin a estudiar fora i tornin sent bons tècnics i al mateix temps hagin agafat coses, sigui la democràcia, o la pintura abstracta, o el que sigui, que no agradi als dirigents, o bé que, per evitar aquests mals, no vagi ningú a estudiar a l’estranger, ho tenen claríssim: que hi vagin i que en tornin sent bons tècnics.
Això val també per a Internet. A la Xina hi ha més de tres-cents milions d’internautes. Hi ha un exèrcit de censors, vuitanta mil, o els que siguin. Quan apareixen determinades paraules, com democràcia, Dalai Lama, Tíbet, Tiananmen, actuen els censors. És clar que la censura té una eficàcia limitada. Ells voldrien tenir tot el que és bo de la tecnologia digital, un país del segle xxi, no tornar a perdre la revolució tecnològica d’ara, com van perdre la Revolució Industrial del segle xviii. Volen tenir ordinadors i Internet, però no volen tenir els efectes polítics que comporta una societat més desvetllada i més incontrolable. Ara bé, si resulta que això és impossible, i que les alternatives reals són: una, Internet pagant el preu polític de controlar cada cop menys la gent, o bé, per evitar de pagar aquest preu polític, carregar-te Internet, com fan a Corea del Nord, tenen claríssim que volen Internet i la resta ja ho veurem.
A Corea del Nord, quan arribes amb el mòbil a la butxaca se’l queden a la frontera i et diuen que quan tornis a passar ja te’l tornaran. No volen ni que la gent s’assabenti que hi ha mòbils. A les set del matí et desperten els altaveus amb música militar, després vénen les consignes del dia, no hi ha cotxes, veus la gent caminant per les cunetes de les carreteres, els trens van a quaranta quilòmetres per hora. Jo sempre recomano el viatge a Pyongyang, Corea del Nord, per a entendre el que és la Xina d’avui. Si la Xina de fa trenta anys era molt semblant al que avui és Corea del Nord, avui és evident que Pequín o Xangai s’assemblen molt més a Madrid, Barcelona o Nova York que no pas a Pyongyang.
Un altre punt on es manté el confucianisme és el sincretisme. De la mateixa manera que hem vist que a la Xina van fusionar budisme i taoisme per donar lloc a aquell budisme Chan (o zen), el comunisme ha fusionat marxisme i nacionalisme. I Deng, de fet, ha fusionat socialisme i capitalisme. Això ens porta a un punt del pensament de la Xina que realment és molt diferent del nostre. Nosaltres venim de la tradició de la lògica aristotèlica i cartesiana, basada en el principi de contradicció. El que per a nosaltres són els pols irreductibles d’una contradicció, per a un cap xinès són els elements que s’han d’agafar per a fer la unitat de contraris. Això és el que tenen al cap. Ser capitalista i socialista al mateix temps en el seu cap encaixa. En el seu cap encaixa que algú sigui al mateix temps un monjo i un llibertí. Coses que per a nosaltres són contradictòries, i un és una cosa o n’és una altra. Quan els primers jesuïtes europeus, que eren de Nàpols, van arribar a la Xina, van quedar paradíssims de veure com aquella gent acceptava tot el que els deien tan tranquil·lament. Després ho van tallar, però al principi, igual que van acceptar el budisme, van acceptar el cristianisme. I a la Xina és comú que una persona cregui al mateix temps en diverses religions.
Amb el seu pensament tan pragmàtic pensen que on no arribi Jesucrist potser hi arribarà Mahoma. Després s’ha de veure si això dóna resultat. I si no en dóna, ràpidament ho deixen córrer. Però realment tenen aquesta forma de pensar.
Passaré a dir quatre paraules de com la Xina s’ha comportat amb altres pobles. La Xina, durant molts segles, ha estat el país més ric, més refinat, més desenvolupat. Un país que té més de quatre mil anys d’història continuada. L’activitat militar bàsicament l’ha tinguda contra aquells bàrbars de l’estepa que se’ls menjaven i, de fet, dues dinasties xineses van ser d’aquests conqueridors que venien de l’estepa: els mongols (dinastia Yuan, del segle xiii al xiv) i els manxús (dinastia Qing, del segle xvii al xx). La Xina tenia com a països que reconeixien la seva superioritat alguns dels veïns, com Corea o el Vietnam. Però la Xina no ha estat especialment un país bel·licós al llarg de la història. I això està demostrat d’una manera clara en una exposició que aquests dies hi ha a Barcelona, a les Drassanes (justament avui a La Vanguardia publico un article en què en parlo). L’almirall Zheng He va fer molts viatges des de la Xina fins a la costa oriental de l’Àfrica, a principis del segle xv, prop de cent anys abans del viatge de Colom. Allò eren expedicions de vint mil homes, quan les tres caravel·les entre totes tres en tenien noranta, amb uns vaixells que feien deu i vint vegades els que portava Colom, i aquella gent es dedicava a l’exploració, al comerç i a la diplomàcia. S’emportaven un parell de girafes de Tanzània o d’allà per ensenyar-les a l’emperador, perquè allò no ho havien vist mai, i no es van dedicar a conquerir, colonitzar, sotmetre la gent com després van fer els europeus. Zheng He va deixar escrit que s’havia de tractar amb respecte la gent de terres llunyanes. Una de les coses que hi ha en aquesta exposició i que em sembla extraordinàriament significativa és una estela que van trobar a Sri Lanka, que és un dels llocs per on havien passat aquestes expedicions, on Zheng He dóna gràcies a Buda, a Shiva i a Al·là, en llengua àrab, en mandarí i en tamil. I això és justament en el temps de la Inquisició. Aquella gent tenia una tolerància religiosa que va sorprendre molt els jesuïtes que van arribar allà.
La Xina no ha estat un país especialment bel·licós; al contrari, ha patit aquells cent anys de submissió pràcticament colonial que han deixat un trauma immens, sense conèixer el qual no s’entén res del que està passant a la Xina.
Acabo amb dues paraules sobre la Xina i el conflicte de civilitzacions. El que va inventar tot això del conflicte de civilitzacions, Huntington, que es va morir no fa gaire, considerava que la Xina establiria la seva tradicional hegemonia sobre Corea i Vietnam, i que això no seria acceptable per als Estats Units i podria portar a un conflicte entre uns i altres. La Xina, en canvi, no accepta que la seva reemergència com a gran potència hagi de portar cap conflicte i té la teoria del desenvolupament pacífic, que encaixa amb l’aliança de civilitzacions.
Evidentment, ningú no coneix el futur, però és clar que el conflicte no és inevitable. Sense anar més lluny, els Estats Units, en el seu camí per a arribar a ser una gran potència, van fer el que van fer a Mèxic en el segle xix i li van prendre pràcticament la meitat del que avui és el territori dels Estats Units, i també a nosaltres ens van estovar quan ja érem un país molt dèbil. Però el cert és que els Estats Units quan es converteix de veritat en una gran potència és en el segle xx. I, en el segle xx, els Estats Units no agredeixen ningú, simplement es beneficien que els europeus es maten entre ells en les dues guerres mundials, i es fa l’amo del món.
La Xina, evidentment, és una potència econòmica com ho van ser els Estats Units a l’origen, i sobre aquesta base econòmica ha de construir el futur.
Unes paraules sobre la Xina i la democràcia. El mateix Huntington és conscient que la democràcia és el resultat d’una evolució cultural complexa i diu: «No crec que sigui possible exportar la democràcia; penso, certament, que els Estats Units poden i han d’oferir un suport limitat als moviments democràtics en altres societats, però aquestes societats es tornaran democràtiques només quan aquests moviments es desenvolupin amb un suport popular i aquests pobles siguin capaços d’arribar al poder i canviar el sistema de govern». Això és aproximadament el mateix que diu Fukuyama, aquella tesi sobre la fi de la història i que es va veure refutada pel conflicte de civilitzacions de Huntington. Fukuyama diu: «Sempre vaig compartir el punt de vista marxista que la democràcia és un vast procés de modernització que es dóna a cada país. Els neocons creien que amb l’ús del poder polític es pot forçar el ritme del canvi, però, finalment, el canvi depèn que les societats el facin elles mateixes». A la Xina hi ha una societat cada dia més participativa. La Xina avui, comparada amb la Xina de fa trenta anys, és un país molt més ric, informat, educat, plural, obert i lliure. Hi ha uns processos en marxa que inevitablement portaran a més participació política.
Un dirigent xinès important, un gran teòric que jo conec molt bé perquè és ara el president d’honor de l’Escola de Negocis Xina Europa de Xangai, el professor Liu Ji, va dir una vegada en unes declaracions públiques: «Quan els xinesos tinguin el necessari per a menjar, per a vestir-se i un sostre damunt del cap, voldran ser escoltats. I si el Partit Comunista vol seguir sent l’avantguarda de la societat, i vol seguir servint el poble, els haurà d’escoltar».
Jo penso que només el temps dirà si els canvis actuals de la Xina porten o no a alguna cosa semblant a una democràcia liberal; no ho excloc. En tot cas, si arriba, sempre serà una democràcia amb característiques xineses, i segurament trigarà bastant a arribar. I crec que el que Occident ha de fer és deixar d’intentar catequitzar la Xina i d’anar a dir-los com han d’administrar la seva pròpia casa, a una gent amb tants milers d’anys d’història. El que Occident ha d’exigir a la Xina és una conducta responsable en l’ordre internacional, incloent-hi l’ordre econòmic. I en aquests moments, l’única llumeta que es veu al fons del túnel econòmic és que a la Xina les coses sembla que no estan tan malament i que l’Estat xinès està posant al damunt de la taula tots els seus recursos —que són molts— per fer funcionar l’economia. Se li ha de demanar també respecte als drets humans —en aquest terreny Xina té un llarg camí per a recórrer—, però els drets humans a la Xina no han estat mai tan bé com ara.