Carlos Martínez Shaw
Catedràtic d’història moderna de la UNED

 

Quan vaig rebre la invitació per a participar en aquesta trobada, em va venir a la ment una allau d’idees sobre la funció de la història i sobre la situació del món en aquest principi del segle xxi.

Faré una introducció sobre l’intent de construir una sola història raonable. En un segon moment parlaré de com la història recent ens porta a un gran pessimisme sobre el món en què vivim i sobre el futur immediat. Aquest enorme pessimisme, intento superar-lo en el tercer apartat, buscant una resposta en la mateixa història. El quart punt és una conclusió general en la qual puguin trobar-se elements d’esperança per a la construcción d’un futur més prometedor que la realitat que darrerament estem patint.

1. Introducció

Començaré amb un conte japonès. L’any 1922, Ryonosuke Akutagawa, que és un dels escriptors japonesos més grans de tots els temps, va escriure un conte preciós que es diu «En l’espessor». En aquesta narració, i en una altra de més curta del mateix autor es va basar el gran cineasta Akira Kurosawa per fer la pel·lícula Rashomon, que va prendre el nom del segon conte.

«En l’espessor», d’Akutagawa és una narració en què s’intenta explicar un assassinat mitjançant set testimonis diferents. Així, passen davant de l’instructor d’aquell fet delictiu un llenyataire, un monjo itinerant, un policia, una anciana, el presumpte assassí, la dona violada pel mort i el mateix assassinat, mitjançant una médium que dóna la versió del mort mateix, que encara es trova en aquells llimbs de moltes de les creences orientals – s’està en aquells llimbs entre la vida i la mort, abans de desaparèixer del tot. Per tant, hi ha set històries diferents i cap d’elles no coincideix. El jutge es troba sense saber què fer, però decideix contrastar les set històries per acostar-se a la veritat.

L’historiador hauria d’intentar fer el mateix que el jutge, intentar analitzar les set històries, els set punts de vista, per fer-los convergir, per veure quins són els més provables, quins es desqualifiquen els uns als altres, o bé es confirmen entre si, per trobar finalment una sola  història. Aquesta història única, objectiva, que ens pot servir a tots, és la història que pretén l’historiador com a científic social.

Així, doncs, el científic social intenta anar cap a una sola història, intenta trobar un sentit a la història que tots hem viscut. No intenta buscar una sola memòria, perquè això és impossible, i no intenta tampoc cohonestar diverses memòries. A partir de proves, de fets, de documents, intenta trobar una sola resposta, una sola història que sigui vàlida per a tots.

Una altra característica de la història humana és l’immens patrimoni que posseeix. L’home el que més té és història. Per això m’atreveixo a referir-me a un altre autor japonès, un poeta anomenat Issa Kobayashi, del segle xviii, que, en un dels famosos haikus que va compondre va escriure: «Crepuscle de cirerers. / Avui també s’ha convertit / en ahir». Immediatament, l’avui, que és el present, es converteix en passat. El present és un bri, el temps passa de seguida, tot es fa passat.

Per tant, nosaltres tenim un patrimoni que és la historia i aquest patrimoni és immens. Aquest patrimoni l’hem d’utilitzar, perquè és un dels béns més grans que tenim a la nostra disposició. Des dels primers historiadors que van raonar la història s’ha fet famosa una frase de Ciceró («la història és mestra de la vida»), que des de llavors ha estat repetida per autors molt diversos.

Per altra banda, es pot avançar dient també que l’anàlisi de la història ens serveix per a construir el futur sense cometre els errors del passat. Aquesta frase, sobretot, s’ha popularitzat molt a Catalunya gràcies al fet que un dels nostres mestres, Josep Fontana, l’ha escrit moltes vegades i l’ha difós.

Ara bé, quina història és la que s’ha de proposar? S’ha de fer una història que no s’allunyi de les tradicionals històries d’herois, guerres o de batalles. La història ha de ser una altra cosa. Sobre això dels herois, de fer historia només a partir de personalitats, són molts els que han parlat. És molt conegut el poema de Bertolt Brecht, del qual llegiré sis versos:

«El jove Alexandre va conquerir l’Índia.

Ell sol?

Cèsar va vèncer els gals.

No portava ni tan sols un cuiner?

Felip II va plorar quan es va enfonsar la seva flota.

No va plorar ningú més?».

Aquest poema és molt conegut. No és potser tan conegut un altre que té el mateix sentit irònic i que és més mordaç. És el poema d’un altre gran poeta, el grecoalexandrí Konstandinos Kavafis. Diu així:

«Les notícies sobre el resultat de la batalla d’Actium han estat realment inesperades,

Però no cal compondre un discurs diferent.

Amb un canvi de noms n’hi ha prou.

En lloc d’aquell final «havent alliberat els romans del perniciós Octavi, aquell Cèsar paròdic»,

posem: «havent alliberat els romans del perniciós Antoni».

I tota la resta queda perfecta».

El poema es titula «En una ciutat de l’Àsia Menor». Al final, la història per a aquestes ciutats de l’Àsia Menor a les quals es refereix, ve a ser la mateixa. Un heroi o un altre no pot modificar el fet veritablement rellevant.

Nosaltres hem de tractar dels homes. El gran historiador Marc Bloch deia que l’historiador ha de ser com un ogre, ha d’anar allà on fa olor de carn humana. Nosaltres ens referim a la història del passat dels homes, a la història de tots els homes. És per això que la historia s’ha convertit en una història total i avui dia parlem d’història econòmica, social, política, cultural, i hi afegim, a més, la història de les mentalitats col·lectives, i fins i tot la història de l’amor i la història de la mort. La història requereix ser tot això i de tot això vol tractar.

Aquesta és la història que nosaltres volem. Una historia que, a més de ser una ciència per a conèixer el nostre passat, també pugui servir-nos com una eina per a poder construir un futur millor per a nosaltres i per als que vindran: els nostres fills.

2. La història recent ens porta al pessimisme

El passat recent ens ha donat moltes raons per al pessimisme. S’ha produït un tournant significatiu en la història, que ha trastornat tot un procés que s’havia produït durant la segona meitat del segle xx i que ha quedat destrossat en els primer anys del segle xxi. Em refereixo, en primer lloc, a la guerra de l’Iraq. Aquesta guerra és un fet excepcional, que ha marcat un gir decisiu en la història. En primer lloc, l’aberrant terme de guerra preventiva va ser posat en circulació per George Bush, Tony Blair i José María Aznar, el trio bel·licista reunit a les illes Açores.

Ells han justificat arterosament una idea contrària a la que ha presidit l’humanisme europeu durant almenys cinc-cents anys. Quan es proclamava la guerra preventiva a les Açores jo em preguntava si no es remouria a la seva tomba el pare Francisco de Vitoria, que va inventar el «Dret de gents», que va estudiar els requisits per a la guerra justa i els justos títols per a la possible conquista de les Índies i per a qualsevol altra acció militar.

De la mateixa manera, la guerra de l’Iraq ha creat uns llimbs legals, els de la base militar de Guantánamo, que ha suposat la negació absoluta de la convenció de Ginebra, ha conculcat els drets adquirits des de fa dècades per a garantir una certa humanització de la guerra. Els ha contrariat d’una manera fonamental i decisiva, i ha generat un gravíssim problema que no sabem quan es podrà resoldre.

En aquesta dècada terrible s’ha arribat a justificar el segrest, la mutilació, la tortura física i psicològica d’homes empresonats i indefensos, l’assassinat sense judici. Unes pràctiques que fins ara eren per a nosaltres patrimoni dels nazis alemanys o dels militars argentins. Eren essencialment coses dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial o de la guerra d’extermini de les dictadures colpistes del Con Sud americà.

No obstant això, que s’entregui sense escrúpols a tals pràctiques un país que es diu democràtic, com els Estats Units, representa un fet veritablement insòlit i terrible. I, a sobre, acabem d’assistir a un altre fet horrorós per a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat, que és la matança, la massacre de Gaza, on l’exèrcit jueu entra amb uns immensos tancs i dispara, com es feia al Far West, contra tot el que es mou, sense respectar les dones i nens, persones indefenses, hospitals o escoles. Aquests horrors són els que indueixen al pessimisme: la visió d’aquests fets que acabem de viure i que han colpejat el nostre esperit d’una manera particularment escruixidora.

Això ens recorda un pensament que té també molts anys, que és certament utòpic, però que forma part de la nostra civilització. Fa pensar en si podem considerar que això significa un fracàs del cristianisme. Després de dos mil anys de predicació cristiana, ¿no sembla un gran fracàs que ens trobem davant de la imparable proliferació de l’armament nuclear i biològic, de les ar mes de destrucció massiva, i que tots els països que s’anomenen cristians, a més, puguin fer ús d’aquestes mateixes armes en nom de la defensa de la civilització cristiana? ¿Com es pot defensar la civilització cristiana amb les bombes de dispersió? Això és un escàndol contra el qual s’ha de clamar sense descans.

Un altre fet que fa reflexionar sobre aquest fracàs del cristianisme és l’escàndol de la fam. Les dades es poden trobar en qualsevol estadística. La tercera part de la humanitat viu avui en condicions absolutament indignes. Mil milions de persones, almenys, pateixen una fam crònica. Mil milions de persones no tenen accés a l’aigua potable ni a l’assistència sanitària. Deu milions de nens moren anualment per culpa d’aquesta situació. El 10% de les persones que viuen en societats avançades com la nostra estan per sota del nivell de pobresa. A això se sumen altres tantes xacres socials: els nens soldats, la prostitució infantil i juvenil obligada, l’esclavitud laboral, la submissió de la dona en àmplies àrees del globus, la permanència de la pena de mort en tantes nacions, etc. Davant d’això, què podem pensar?

Una altra utopia que ha funcionat fins fa poc és la del comunisme. La utopia d’un món en què tot estigués ben repartit i en què tots els homes poguessin satisfer les seves necessitats vitals en llibertat. Des del Manifest Comunista de 1848 fins avui, què ens hem trobat en la realitat? En aquells llocs on s’ha aplicat, ha significat la pèrdua de la llibertat individual, l’aparició d’Estats tirànics, l’augment de la desigualtat dins de les mateixes nacions, la generalització de la pobresa i no de la prosperitat.

I, per últim, per a completar aquest dramàtic quadre, tenim la «crisi». La «crisi» ens posa davant de nous elements de dolor individual molt estesos i una desestabilització col·lectiva de grans comunitats, de gran part de la humanitat. I això per la voluntat, sembla que cega i incontrolable, d’una entitat abstracta: «els mercats», el nou Leviatan, en paraules de Pierre Bourdieu.

Com veiem, el panorama no és tranquil·litzador; és més aviat espantós. Aquesta és la realitat que existeix. Nosaltres vivim aquí en una bombolla. Som quatre els que vivim bé i vestim bé, però no és aquesta la generalitat del món i, per tant, ens trobem amb una situació que no pot sinó portar-nos a un estat d’ànim ple de desesperança, al caire de la depressió.

3. Respostes positives a la història

Acudirem a la història, a veure si ens dóna alguna resposta. Si analitzem la història trobarem alguns elements per a anar sortint gradualment de l’abisme. Ja hem vist que s’han vulnerat tot un seguit de valors morals. Per tant, el que cal és tornar a reprendre aquells valors conculcats, que s’han oblidat o tergiversat.

En primer lloc, ens trobem que podem tornar a reflexionar sobre l’impacte positiu que han de tenir les ideologies de la compassió. Com a personatges fundacionals tenim, en el món occidental, la figura de Jesús de Natzaret, i en el món oriental, la figura de Gautama Buda. Són els creadors de les més extenses ideologies de la compassió, ideologies que posen en primer lloc la compassió pel proïsme i per la humanitat. Hem de repensar-les, recuperar-les i imaginar com es poden posar al servei d’una societat millor.

I, en segon lloc, s’ha de fer cas –i és el que em proposo desenvolupar més extensament– dels principis d’un período en què es va pensar i es va actuar d’una manera conduent a la major realització de la felicitat humana. És l’època de la Il·lustració, del segle xviii. Una época que encara ens pot donar un exemple de com hem de conduir-nos.

La Il·lustració tenia una sèrie de principis que també hem oblidat en part i que intentaré recordar aquí. En primer lloc, la Il·lustració posava l’accent en la primacia de la raó. La raó era la font de coneixement: era l’extensió, en el segle xviii, de la revolució científica del segle xvii. La raó era la font de l’organització social: els sistemes polítics havien de regir-se per la raó. Era la font de progrés: la raó havia de permetre el domini de la naturalesa per a posar-la al servei de la humanitat.

En segon lloc, la mateixa naturalesa. Allò natural, per a l’home de la Il·lustració, s’oposava a allò adquirit, a les ganes de tradició que no se sotmetien a una crítica rigorosa. La naturalesa s’oposava a l’artificial, és a dir, a una sèrie de convencions que anaven llastrant l’actuació lliure de l’home. La naturalesa s’oposava al sobrenatural com el regne de l’incert, com el territori del qual se sap molt poc, i per això no ofereix evidències per a actuar correctament.

En tercer lloc, la llibertat. Concebuda com el bé màxim en els terrenys de la consciència, de l’organització econòmica i de la política. La llibertat com a base fonamental de la conducta personal i social.

I en quart lloc, la secularització. La imposició d’una sèrie de valors laics com la pau, la tolerància, el cosmopolitisme, el progrés i la felicitat, entre altres. És a dir, el triomf dels «aliments terrestres», com diria André Gide, del «regne d’aquest món», com diria Alejo Carpentier. «El progrés en aquesta terra, que és la nostra terra», com volia el cantautor Woody Guthrie.

La Il·lustració, al mateix temps, és un projecte de convivència. En primer lloc, proposa l’economia lliberal com a sistema econòmic capaç de produir la prosperitat. És la idea d’Adam Smith, una idea no tan paradoxal o descarnada com es pensa: l’il·lustrat escocès estaba convençut que l’afany de lucre individual s’orientava providencialment al bé comú. La lliure concurrencia dels interessos individuals era precisament el que garantía la riquesa de les nacions. Per tant, s’havia de perseguir el bé individual, perquè la persecució d’aquest bé individual produiria el bé col·lectiu. Més endavant, altres teòrics del capitalisme es van veure en la necessitat de corregir determinades carències del model de Smith. S’havia de perseguir una major igualtat en la redistribució dels béns, cohonestar la llibertat dels agents amb les necessitats de les col·lectivitats. Per aquell camí s’avançava cap allò que després s’ha anomenat el socialismo democràtic.

El projecte de convivència s’encarnava en un sistema polític, la democràcia. La democràcia es mostrava com el millor sistema polític de convivència fins ara imaginat. No és que fos res nou, sinó al contrari, ja que és prefigurat ni més ni menys que en el món grec i configurant almenys en Marsili de Pàdua. Després un llegeix aquell gran geni que va ser Barju Spinoza i també s’hi veu, allà. Un llegeix John Locke i ja hi és. Un llegeix Jean Jacques Rousseau i ja el troba totalment definit. El poble, la col·lectivitat, la comunitat és l’única dipositària de la sobirania. La voluntat general, la de tots, és la que articula un contracte social que fa possible la convivència. Per tant, la democràcia és un sistema per a la convivencia provat per dos-cents anys de vigència. Tan provat que un teòric nord-americà anomenat Francis Fukuyama ja va considerar que, com que la democràcia s’havia obert camí d’una manera tan clara en la mentalitat occidental, la història havia acabat. Sense tant d’optimisme (ni simplicitat), sabem que la història segueix, que hem de defensar les conquestes democràtiques i que tenim moltes altres conquestes a fer.

La Il·lustració integrava dins del seu sistema ideològic un altre element indispensable: el laïcisme. La societat era el regne del dret civil, i el dret civil era la base de la  ciutadania, la qual cosa tampoc no era un invent perquè ja ho havien dit els romans: Ubi societas, ibi ius («On hi ha societat, allà hi ha el dret»). La conducta social es regula per lleis, no per manaments. Els manaments es circumscriuen a l’àmbit individual. En la societat no hem de complir manaments, en la societat el que complim són les lleis que ens obliguen a tots. Les accions humanes, en tant que repercuteixen en els altres, es poden jutjar com a delictives, mentre que el pecat té lloc en l’esfera individual, en l’esfera del creient. L’organització de l’Estat, de la col·lectivitat, no té en compte la ideología particular, i encara menys la ideologia religiosa.

L’Estat se separa radicalment de tota organització religiosa. L’organització religiosa va per un costat i l’Estat ha d’anar per un altre. Les lleis democràticament establertes són les úniques lleis que obliguen a tots perquè són ciutadans. Per tant, el ciutadà passa a ser el subjecte polític, ja que no ho és ni el súbdit de les monarquies, ni el fidel (o l’infidel) de les religions. És en la ciutadania on tots som iguals.

D’aquesta manera, aquests principis són recollits per la Revolució Francesa, que aporta unes aspiracions ideals, les quals construeixen una nova utopia, apunten cap a un nou horitzó. Unes aspiracions que no tenen una realització en aquest món, però que ajuden a avançar cap a unes cotes més altes de progrés: llibertat, igualtat, fraternitat. Per tant, en realitat, si un ho pensa bé, llibertat, igualtat i fraternitat són una síntesi del que acabem de veure. La llibertat està molt connectada amb la Il·lustració, que l’havia posat en primer lloc, com el bé més irrenunciable de l’home. La igualtat està en la lógica del que després serà la socialdemocràcia, és a dir, camina cap a la desaparició de les desigualtats (econòmiques, socials i jurídiques) entre els éssers humans. I la fraternitat pren el contingut d’un pensament molt antic de les ideologies de la compassió.

Aquestes utopies o aspiracions ideals, això no obstant, havien de dotar-se de mecanismes d’acció per a impulsar la prosperitat econòmica, la convivència democrática i el predomini del dret civil. I això és el que es preveu en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que és el mirall en què es mirarà, molt més tard, la Declaració dels Drets Humans. Instruments que han de ser també els que desitgem veure implantats avui en l’àmbit de les relacions en l’interior de les comunitats i en l’àmbit de les relacions internacionals de tot el món.

4. Conclusions

A partir de tot el que hem exposat, com podem compaginar el pessimisme inicial de la meva proposta amb aquestes respostes de la història per a avançar cap a un marc més humà, que ens permeti viure en pacífica convivència, practicant les virtuts del bon ciutadà?

En primer lloc, hem de tenir esperança a partir de les dades de la mateixa història. Hem viscut moments pitjors. La humanitat ha viscut molts moments molt dolents, realment terribles, fins i tot en temps recents. Hem viscut les dictadures de Hitler, de Stalin, de Mussolini, de Franco. Hem viscut moments esfereïdors, com el llançament de la bomba atòmica sobre unes poblacions innocents que estaven absolutament inermes davant d’aquella agressió, davant del crim de lesa humanitat. Per tant, aquestes adversitats les hem superat, no s’han repetit: la democràcia impera avui a Alemanya, a Rússia, a Itàlia i a Espanya, i no s’ha llançat encara cap altra bomba atòmica després d’Hiroshima i de Nagasaki. A partir d’aquí, per tant, podem tenir esperança.

Sempre he pres d’exemple i m’ha encoratjat molt la figura d’un polític de la Revolució Francesa: el marquès de Condorcet. Pertanyia al partit moderat dels girondins I estava esperant que vinguessin a buscar-lo per portar-lo a la guillotina. Ell ho sabia, però mentre esperava aquell instant fatal va escriure un dels més grans testimonis de confiança en el futur de la humanitat, en el progres de la humanitat, que s’han donat al llarg de tota la història. Pensava que s’havien de preservar els ideals de la Il·lustració, que ja havien triomfat en la primera fase de la Revolució. Deia: «La humanitat ha assolit un gran progres intel·lectual que és extraordinari, perquè es basa en l’acumulació del saber i en la transmissió d’aquell saber a les generacions futures. Per tant, confiem que seguirem acumulant sabers i que seguirem sent capaços de transmetre’ls». També creia que hi havia d’haver una continuïtat del progrés social i polític que s’havia donat en els temps que havia conegut. Sabia que s’havia conquerit la llibertat i que s’havia de lluitar per la conquista de la igualtat i per la conquesta de la fraternitat entre els homes i els pobles. Aquest gran cant de confiança en el progrés, en un home que sap que morirà, i que va morirà justament per la defensa dels seus ideals, és realment commovedor, i és també un element a tenir  en compte en la nostra reflexió.

El nostre deure, per tant, és actuar, no tan sols reflexionar, en el sentit de la història. Hem de perseverar en la senda de la Il·lustració, ja que és la que ha il·luminat el món modern, la que ha obert les portes. Hem de treballar per una convivència en pau en el regne d’aquest món, aquí, a la terra, on estem ara mateix. Hem de treballar com a ciutadans, que és el que som tots, per salvaguardar (al marge de les nostres creences) el sistema democràtic. Un sistema democràtic que ens hem donat a nosaltres mateixos, que hem de fer nostre, que hem de defensar.

I hem de treballar per la pau, per desarmar la història. Hem de desarmar aquella història perquè ens serveixi per a millorar el món i no per a empitjorar-lo. I això vol dir que, malgrat el que deia Francis Fukuyama, la història segueix. Avui dia hem de seguir lluitant per l’abolició de l’esclavitud, que és racial, laboral, sexual. Hem de seguir lluitant pels drets de les minories ètniques, pels drets dels marginats, pels drets de les dones com un dels grups silenciats, maltractats, dominats, esclavitzats, en aquest any 2010 en què vivim. La historia segueix i el nostre deure és conduir la història per aquell camí. És l’únic camí viable perquè prevalgui i puguem gaudir de la justícia i de la pau.

Per tant, la història ens ha d’ajudar a allunyar aquell pessimisme que ens envaeix i a optar per l’optimisme. Hem d’estar al costat del filòsof Ernst Bloch, que deia que la raó no pot florir sense esperança, que no es pot raonar bé si no s’està mogut per un sentiment que tot pot millorar, que tot pot progressar. Però si la raó no pot florir sense l’esperança, l’esperança no pot parlar sense la raó, que ha de fonamentar aquella esperança.

I, a més, hem de compartir també les últimes paraules que va pronunciar el meu mestre Pierre Vilar. Li van preguntar: «Per a què serveix la història?» Tenia llavors noranta-sis anys, vivia a casa seva, acompanyat del seu fill i de la seva nora i estava pràcticament cec. Tot i així, va dir que la millor elecció que havia fet en la vida era decidir-se per la història i convertir-se en historiador. Va dir que la història serveix per a no fer-se il·lusions, però per a mantenir, tot i això, l’esperança. Estic convençut que aquest és el paper que correspon a la història, i el sentit de les reflexions que he fet avui aquí.