Begoña Roman Maestre
Professora d’ètica de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona
Com que sóc professora d’ètica, parlaré de la transmissió de la història com a responsabilitat moral, la qual cosa implica reflexionar críticament sobre com crec que s’hauria de fer la transmissió de la història i per què és important fer-ho bé.
Dividiré la xerrada en sis punts:
En el primer, parlaré de la història i de la seva transmissió en l’espai públic, i vull parlar del ressentiment, de l’objectivitat i del pluralisme de les narracions històriques.
El segon punt estarà relacionat amb una frase de Hannah Arendt que afirmava «jo vull entendre», on aquest voler al·ludeix a la necessitat d’entendre, a voler entendre per què havia passat tot plegat. Aquesta frase posa en relleu la importància que hi hagi institucions que vetllin per la transmissió de la història responsable i, a més, que hi hagi una responsabilitat individual, que hi hagi una voluntat individual –no solament política– de voler entendre. El voler entendre requereix no tan sols la transmissió, sinó el desig d’entendre el perquè.
Perquè el que està en joc, i aquest serà el tercer punt, és la nostra identitat, la història configura l’Ethos.
Nosaltres som temps, deia Heidegger, som històrics, la nostra identitat no es pot desvincular de la narrativitat, de quina és la història que ens expliquem. Per això prendré un concepte d’història dual: per una banda, la disciplina acadèmica que transmet els fets que en el temps han passat, però també la història entesa com a narració amb l’objectiu de dotar de lògica, de logos, de raonament i d’enraonament, el que ens ha passat. Perquè som històrics, entendre la història ens mostra una paradoxa: així com som pares i fills de les nostres obres, així també som pares i fills de la nostra història.
El quart punt estarà vinculat a aquestes dues categories que tenen molta relació amb la història –i concretament amb la retransmissió de la història–, com són el perdó i el progrés. Són dues categories importants per a explicar la història i que encara cal repensar. El progres ha comportat, per excés d’eufòria, la mort de les utopies. L’altra, el perdó, no s’ha secularitzat prou, encara.
El cinquè punt versarà sobre la distinció entre la responsabilitat retroactiva i la proactiva. La responsabilitat retroactiva intenta reparar. Però la responsabilitat que tenim moralment quan parlem de la transmissió de la història és la responsabilitat proactiva, la qual cosa demana una filosofia de la història.
El sisè punt serà una reflexió sobre el criteri d’aquesta filosofia de la història (de cap a on volem que vagi la història) i l’hermenèutica de la por o de l’entusiasme sensat. Aquest sisè punt serà una referència a un gran filòsof, sobretot per les magnífiques preguntes que va fer, no tant per les respostes, Hans Jonas, en el llibre El principi de responsabilitat.
1. La història i la seva transmissió en l’espai públic
Quan parlem d’història i de transmissió de la història, parlem de la narració d’uns fets, la qual cosa es pot fer des d’una perspectiva particular o des de la intersubjectivitat. Quan ho fem des d’una perspectiva particular, fem una narració de la particular visió dels fets. Quan fem això ens trobem amb una narració privada, en la qual un s’explica la seva història, i se l’explica des de la seva experiència.
Max Frisch, en una novel·la que es diu Me llamo Gantenbein, afirma que, si un home ha tingut una experiència, cal que s’expliqui la història d’aquesta experiència, perquè fins que no s’explica la història de l’experiència no ha après res, perquè fins que no té la història no en té, pròpiament, d’experiència. Així ens mostra que el que és important de la història no és tenir una experiència, sinó donar-hi un sentit.
Això es pot fer des d’un punt de vista privat, sense més pretensió que la persona particular entengui la seva història, la seva experiència, però també es pot fer, i s’ha de fer, des d’una perspectiva més objectiva, s’han d’explicar els fets objectivament. I aquí tenim el problema.
Quan un fa de testimoni de la seva història personal ja sap que parla en clau de «la meva visió de les coses»; un no veu el món en la seva totalitat, en la seva complexitat, i per tant, en totes les relacions de causes i efectes i interaccions completes i complexes. Un veu el món sempre sotmès a la perspectiva, la qual cosa li impedeix tenir accés a l’objectivitat. Conclusió precipitada de moltes persones fou: no pot haver-hi objectivitat i, per tant, tot és narració, interpretació i pura subjectivitat. Guanyen els que més vots aconsegueixen, o senzillament els que expliquen la seva interpretació dels fets. Per això normalment diem que la història és la que expliquen els que han guanyat la guerra.
Crec, però, que la filosofia del segle xx ha fet magnifiques aportacions per a recuperar un concepte d’objectivitat diferent de la que tradicionalment es proposava. És el concepte d’objectivitat com a intersubjectivitat, que seria veure quines són les versions més raonables, les que més consensuen amb una sèrie de fets que sembla que sí que van passar, perquè tothom ho diu, i que, a més, expliciten les fonts d’informació, la qual cosa esclareix per què ho expliquen d’aquesta manera i des d’aquesta visió.
En aquest sentit és important recuperar el concepte de responsabilitat moral. Quan s’explica una història, s’ha de dir des d’on s’explica i per què l’explico. La historia s’ha d’explicar en l’espai públic, per a poder entendre la pròpia història, però sobretot perquè els altres ens puguin entendre.
Tant si expliquem una història personal com si expliquem una història d’un país o d’una nació, s’ha de ser transparent amb les fonts d’informació, estar disposat a la revisabilitat de la versió i, per tant, a entrar a explicar com creu un que ha passat i ho exposa en públic per veure si va ser així o d’una altra manera. Així, doncs, la història, com a ciència humana, també aplica el mètode de la fal·libilitat, de la raó dialògica comunicativa de la qual tan bé ens ha parlat, entre altres, Habermas. En últim terme, la ciència està al servei de la vida, també les ciències humanes. Quan diem que la història està al servei de la veritat, implica entrar en el mètode dialògic de recerca comparativa, de contrastabilitat… I per això sempre s’explica i s’enraona públicament, estant disposat a acceptar altres versions dels mateixos fets.
D’aquesta manera, la primera responsabilitat de la retransmissió de la història és explicar-la públicament, per al públic i fent públiques en l’espai públic les fonts d’informació, exigint el pluralisme de les fonts d’informació, amb transparència i amb imparcialitat, no pas amb neutralitat. És un error conceptual bastant freqüent confondre neutralitat amb imparcialitat. La historia està al servei de la veritat i de la justícia; i com que són uns valors morals importantíssims, la historia no pot ser neutra axiològicament, ha de ser imparcial. Imparcial vol dir que totes les parts han de ser escoltades; per això cal garantir, institucionalment, el diàleg i la publicitat de totes les veus.
Això és el que deia Hannah Arendt, quan intentava entendre per què una nació com la seva, l’Alemanya del 1933, va arribar on va arribar. Ella exclamava que volia entendre, perquè necessitava entendre, que és una cosa molt diferent de dir: «això són els fets; això és la dada objectiva». Per tot plegat és molt important voler entendre la història. Es tracta d’una necessitat vital per a forjar-se una identitat personal, particular, però també nacional, cultural.
2. Voler entendre
La qüestió de la història, de la història personal o de la història d’un país, no és solament una qüestió de curiositat d’uns quants que es dediquen a estudiar perquè els agrada. El coneixement de la història és una necessitat imperiosa des del punt de vista ètic, perquè l’ètica té relació amb la forja del caràcter. La identitat –d’això en parla l’ethos–, és el caràcter fruit d’un passat (d’on venim), d’un present que va molt lligat a com ens expliquem el passat, i d’un projecte de futur. Ningú no pot canviar el seu passat, però sí com el viu, i canviant la vivència del passat ens canviem a nosaltres i canviem el nostre futur.
La transmissió de la història no és sols una recopilació de dades una darrere de l’altra. Els professors d’història haurien de saber transmetre aquesta passió per voler entendre, voler entendre quins eren els problemes. No únicament és importantíssim la cronologia; per a entendre –ja ho va dir Kant– «espai i temps són fonamentals», cal saber també per què i per a què. On, quan, el què i el perquè són cabdals. I a vegades els professors ens quedem amb les coordenades espacial i temporal i oblidem el perquè i el per a què.
Però també Arendt va insistir molt en l’acció concertada: volem entendre perquè volem emprendre. El meu ethos personal, identitari, passa per voler entendre el meu passat perquè és l’única condició de possibilitat perquè jo pugui fer un projecte d’identitat i un projecte de futur. I cap d’aquestes coses no les fem isoladament.
I això implica assumir no tan sols la racionalitat de les decisions que històricament prenen els nostres antecessors, sinó també la irracionalitat amb què es preñen moltes decisions. A vegades caiem en reduccionismes en voler-ho entendre tot per nexus connectius lògics, volem reduir-ho tot a causes-efectes. I a vegades, com que estem tractant d’accions humanes, aquestes són accions també preracionals, irracionals, fruit d’intuïcions, i hem d’assumir que això també és la nostra història. La història és feta d’una sèrie de decisions que no sempre tenen una raó o, si més no, no sempre la trobem. La història obeeix a un cúmul de factors que donarien raó de perquè es van prendre unes decisions i es van fer unes coses, i també de factors dels quals no tenim ni la més remota idea per què van ser tan decisius, perquè també els humans som pulsió, no obeïm només a la pura intel·lecció i interacció causal, ni ho som, solament. S’acostuma a explicar la història des de factors excessivament racionals, quan sabem que a la historia hi ha hagut molts oracles i profetes que vaticinaven allò que volien que passés; i el seu èxit radicava en el fet que passés el que havien vaticinat. Amb la qual cosa queda pendent la pregunta de fins a quin punt havien endevinat la història o l’havien provocada.
Tot plegat apunta a la responsabilitat de voler entendre el passat per assumir que el futur depèn de nosaltres, que la història no és un destí i que som –això ho va dir molt bé Charles Taylor–, «jos immersos en una col·lectivitat». Les fonts del jo són històriques, i no d’una història només individual sinó d’una col·lectivitat. No es pot separar en excés la història individual de la historia de les nacions o la història de les col·lectivitats.
El self made man/woman és un constructe molt modern (com diu Ch. Taylor), molt cartesià, però en absolut real: som fills del nostre temps, parts del nostre temps. Per tant, som el que heretem, però també podem decidir què fem amb el nostre futur. I Hannah Arendt no va dir només: «jo vull entendre», sinó que per voler entendre deia: hem d’estudiar el passat per a veure què va passar, per què va passar, però també perquè els éssers humans tenim la capacitat no solament de comprendre sinó també d’emprendre. Tenim la capacitat de començar, no tan sols individualment, perquè ningú no s’ha fet sol a si mateix. Tothom és fruit d’unes xarxes, unes més reconegudes que altres.
Per posar un exemple: Obama no és un self made man. Obama no seria on és si no fos per la quantitat de gent que hi ha al seu darrere, amb xarxes socials que va generant al seu voltant, amb un sistema de beques que li va permetre arribar a la universitat, etc. Aquesta idea d’individualista, de l’home que es fa a si mateix i que no deu res a ningú ens ha fet molt de mal en la transmissió de la història.
Hannah Arendt ens recorda que tenim la capacitat d’emprendre, però que això és degut al fet que tenim la capacitat d’emprendre accions concertades, accions col·lectives, i perquè tenim la capacitat de prometre.
I això ens porta a la paraula que és tan pronunciada actualment, la confiança. La història implica una confiança amb les persones que la transmeten, que han adquirit aquesta responsabilitat de transmetre-la pluralment, amb transparència. Confiança davant la responsabilitat de dir quin projecte d’acció concertada, de meta cap al futur tenim. I presentar-la públicament per veure si tots volem anar cap allà i ens posem d’acord en una filosofía de la història.
3. Identitat i ethos
Hem d’assumir que som pares i fills de la nostra història. Si som pares de la nostra història vol dir que nosaltres tenim la capacitat d’emprendre accions concertades, de prometre, i de posar-nos una meta decidida i proposada per nosaltres.
En dir que som fills estem dient que som el que ens han fet, el que han fet de nosaltres. Deia Simone de Beauvoir: «la dona no neix, es fa». Sí, certament, i per a fer-se cal que es desfaci també d’un munt de coses del que abans han fet amb ella. Però no podria ni fer ni desfer res, sense el que han fet de mi, del que he rebut. D’alguna manera, es tracta de reconèixer que per a fer un futur hem d’assumir què han fet de nosaltres. Tot plegat exigeix reconèixer la perspectiva, reconèixer que tots som fills del nostre temps i que estem condemnats a la inducció empírica, i per tant, sovint incompleta. La nostra visió o versió de les coses és la nostra, perquè tingui certes dosis d’objectivitat (millor dit, d’intersubjectivitat), cal que la posem a la palestra pública i estiguem disposats a compartir-la per a reconsiderar-la.
El fet que siguem fills del nostre temps ens obliga a angoixar-nos i a comprometre’ns i, fent al·lusió a Sartre, sense tenir tots els signes dels temps que ens agradaría tenir, per a saber que no ens equivoquem. Hem d’assumir que quan som fills del nostre temps no sempre tenim la perspectiva suficient per a encertar-la. La condició humana és històrica i ha de conviure amb la incertesa. Som absolutament vulnerables, ens toca prendre decisions pensant que això era el millor que podíem fer. No tenim prou perspectiva històrica per a saber, per exemple, qui era Sòcrates i qui era el sofista en el segle v aC. És fàcil ara: qui són els dolents i qui els bons, qui era Sòcrates i què era un sofista. Però en aquella època no se sabia gaire bé qui era qui perquè no se sabia tan clar quina era la retòrica de la bona i la retòrica de la dolenta; per a saber-ho ens cal temps, ens cal una certa diacrònica distància històrica per a la perspectiva històrica sincrònica.
Ara bé, per a voler entendre cal interessar-se. I a vegades no volem saber. Això ens ha passat a moltes nacions: no volem saber, no volem recordar. Va pasar a la nació alemanya i ens ha passat aquí, amb la llei de l’anomenada memòria històrica. Hannah Arendt volia entendre i això implicava un voler saber. Altres generacions no volien saber perquè tenien por. De què tenien por? De destapar la caixa de Pandora? Tenien por del ressentiment? Potser perquè no entenem l’aprenentatge de la història com una capacitat de posar a les nostres mans la història que farem nosaltres, no la que hem heretat.
4. El progrés i el perdó
És molt important assumir que la nostra condició és d’angoixa. Angoixar-nos perquè ens juguem la nostra història. Pensar en perspectiva històrica ens porta a reconsiderar el progrés i el perdó. Per tenir una sèrie de criteris que són històrics, per saber que ens toca prendre decisions en condicions d’incertesa, sense tenir sempre ben clar què és el bé i què és el mal, quines conseqüències es generaran si prenem una decisió perquè no hi ha precedents, no hi ha antecedents. I si ens equivoquem, estar disposats a demanar perdó, de seguida que veiem que ens vam equivocar, de seguida; perquè com més temps passa, més mal fem. En qüestions d’ètica, en qüestions de responsabilitat moral, distintament que en la responsabilitat jurídica, no hi ha data de prescripció, no hi ha caducitat. Si una cosa està mal feta, tant és que hagin passat cent anys: estava mal feta. I és pitjor si han passat cent anys perquè ningú no es va atrevir a denunciar aquella situació. En aquest sentit, la historia no pot ser com fins ara ha estat, transmesa com una història dels que havien guanyat la guerra i una història, per tant, de ressentiment, és a dir, un sentiment allà latent que quan ha pogut sortir ho ha fet per venjar-se, ha sortit explosivament, amb molta repressió i, per tant, ressentit, danyat i fent mal.
La història, així, s’ha de reconsiderar des de dues categories:
a) La del perdó; perquè és ineludiblement humà equivocar- se; no tothom ni sempre té prou claredat per a saber que l’encertarà.
b) La del progrés; per equivocar-se menys, no hi sobraría tenir uns criteris per a saber quan una persona o un estat s’ha allunyat de les metes a les quals havia d’apropar-se. Per exemple, per a jutjar si un president ha estat un bon president o ha estat el pitjor president de la història d’un país, no cal esperar gaire, ni la campanya electoral de l’oposició, ni que se li acabi el mandat. Podríem tenir claríssimament una sèrie de criteris de veritat, de justícia, de pluralisme informatiu, de publicitat de les fonts, de si s’ha apropat a la pau o se n’ha allunyat, de com han estat tractats els drets humans durant el seu mandat, etc., per a saber si passarà a la Història com un bon president o com un mal president i per a saber quina història i qui l’explicava.
Tenir unes guies ens permet saber, a manera de brúixola, si ha generat progrés, si un ha de demanar perdó i no trigar gaire, o si un l’està encertant perquè, si més no, malgrat les seves angoixes, s’està aproximant a les metes, i està coadjuvant a la veritat, a la justícia, a la imparcialitat, a la transparència. És d’això que parlem quan ens referim a la transmissió de la història com a responsabilitat moral.
5. Responsabilitat retroactiva i responsabilitat proactiva
Diu un proverbi xinès que la guerra és dolenta perquè deixa més gent dolenta que la que s’emporta. I la gent dolenta que es queda és la que està ressentida, la que vol venjança. La justícia no és venjança, és reparar-ho. Reparar vol dir parar dues vegades, és a dir, aturar-s’hi i mirar que no torni a passar i mirar de pal·liar el que ja va passar.
És per això que parlem de dos tipus de responsabilitat. Una és la responsabilitat retroactiva, que estem acostumats a exercir poc, però l’exercim, i és mirar cap al passat i reparar-lo, demanar disculpes, encara que de vegades sigui tard. L’altra, de la qual ens manca molt per a aprendre, és la responsabilitat proactiva, que assumeix que som fills de la nostra història condemnats a la perspectiva. A vegades no hem volgut entendre que som paradoxalment fills del nostre temps i pares del nostre temps. Tot plegat implica que som comunitat d’aprenentatge, que aprenem històricament, que aprenem a partir d’assajos i errors, que la història també és una història d’assajos i errors. I tot plegat implica preguntar-se què hem après perquè no torni a passar; és a això que es referia Adorno quan afirmava no a Auschwitz: que no tornés a passar.
6. Responsabilitat i filosofia de la historia
Hans Jonas, en el llibre Principi de responsabilitat, va optar per substituir les utopies pel mal a evitar. Es tracta de fer una història i una filosofia de la història basada en l’heurística del temor. Ell assumia la interpretació a partir del temor, de l’hermenèutica d’allò que volem evitar. Això és bastant més eficient que posar-nos d’acord amb el que sí que volem. Jonas s’estima més parlar de l’heurística del temor que de la utopia, perquè la utopia es converteix en una revolució d’anada i tornada i acaba pitjor de com havia començat. Es tracta de posar-se d’acord no en les metes que volem, sinó en les metes que no volem: no volem la desaparició de la humanitat, no volem la contaminació, no volem la guerra.
Estic d’acord amb Jonas que és més fàcil posar-se d’acord amb el no, i el no a la guerra és una bona meta. Però no em sembla suficient per a fer una proposta entusiàstica de responsabilitat, no perquè no cregui que sigui eficient el no a la guerra, sinó perquè està basat en l’heurística del temor. Crec que la història que s’ha de transmetre amb responsabilitat moral i, per tant, amb entusiasme, no és mobilitzar des de la por, sinó mobilitzar des de la confiança i des del desig de veritat, de justícia. Hem de voler comprendre la història, i per construir-la com a objecte de responsabilitat, del qual ens hem de fer càrrec i retre comptes, no és suficient allò que hem d’evitar, ens cal sobretot l’acord en allò que volem mantenir i en allò que volem construir.
El coneixement del passat no canvia el passat; sí la narració del passat, en sentir altres veus que l’expliquen. I sobretot ens canvia a nosaltres. Calen institucions que vetllin pel coneixement de la història. Calen institucions que vetllin per la voluntat política, col·lectiva, de conèixer què va passar, garantint el pluralisme de les fonts i la transparència. Però també que garanteixin l’entusiasme per voler saber, per voler entendre, perquè només qui vol entendre vol i pot emprendre.
Qui explica i què s’explica és bastant més complicat que fer una història econòmica o una història de les dinasties, o de la demografia. Haurem de fer una reflexió des de l’ètica de la responsabilitat sobre qui i què s’explica. I el qui explica suposa també explicitar des d’on s’està explicant, perquè qui l’escolti pugui anar a d’altres versions i entrar en el diàleg sobre què és el que creiem i contem que va passar.
El coneixement de la història pot ser una eina indispensable per a una filosofia de la història en clau positiva, que recuperi la idea de progrés que havia estat abandonada amb la mort de les filosofies massa confiades en les tecnologies. És important el coneixement del passat per a tornar-nos a proposar metes compartides, per a creure en les promeses, en l’acció concertada i, en aquest sentit i fent un joc de paraules, la transmissió i el coneixement de la història pot ser una arma de construcción massiva.