Jordi Cussó Porredón
President de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU
En nom de les tres entitats organitzadores, l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral, la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU i els Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana, us dono la benvinguda en aquest seminari. Us agraeixo l’assistència, i especialment vull agrair als ponents que, amb les seves aportacions i reflexions, ens ajudaran a aprofundir en el tema de desarmar la història.
Voldria en primer lloc explicar la gènesi d’aquest seminari i per això començaré amb la gènesi i desenvolupament dels Instituts de la Pau.
En el primer lliurament solemne de la Carta de la Pau al secretari general de Nacions Unides (1995), en aquells dies el senyor Boutros Ghali, expressàrem el desig de crear uns Instituts de la Pau en diferents països del món. Després de molts anys de treball, aquest desig s’ha fet realitat. Avui podem dir que a l’Argentina, Xile, la Xina, Itàlia, Mèxic, Portugal, la República Dominicana, Suïssa i també a Salamanca i Barcelona, tenim seus d’aquests diferents Instituts, els quals ja estan realitzant les seves activitats.
Els Instituts de la Pau de la Universitas Albertiana tenen diferents finalitats. En primer lloc, es proposen investigar acadèmicament i d’una manera interdisciplinària les condicions necessàries per a la pacificació del món a la llum de les evidències assenyalades en la Carta de la Pau dirigida a l’ONU. Així mateix, la seva comesa és irradiar, en el seu entorn, la cultura de la pau i potenciar esdeveniments, debats, activitats i trobades que facin possible el debat intel·lectual i educatiu sobre l’edificació de la pau al món.
Els Instituts de la Pau presents en els diferents països del món han constatat que un dels principals obstacles per a consolidar la pau són els ressentiments històrics. Aquesta experiència viscuda pels Instituts va ser també experimentada i viscuda per les entitats promotores de la Carta de la Pau, i contrastada en les seves diferents activitats, com tallers, seminaris i conferències a favor de la pau. Això ens va portar a considerar la importancia d’aquest tema i la realització del seminari que avui inaugurem.
En un moment en què el debat sobre la llei de memoria històrica aixeca tantes polèmiques a Espanya, no és senzill abordar aquest tema. Però vull precisar que aquest seminari respon a unes inquietuds molt anteriors a l’aprovació d’aquesta llei. A més, aquest desarmament de la història és un dels punts crucials de la Carta de la Pau dirigida a l’ONU –el primer esborrany de la qual avui precisament fa vint anys que va ser elaborat a la ciutat de Xian, a la Xina. En aquest primer esborrany ja s’expressava aquesta preocupació pels ressentiments històrics com un dels principals obstacles per a la pau. Així, doncs, abordem en aquest seminari una preocupació que ve de lluny i que, per la seva complexitat, està sempre latent en les societats, en la història de la humanitat.
No són pocs els països del món en què, al seu interior, perviuen ferides, bretxes profundes i la seva población segueix dividida sense haver pogut dur a terme un procés de reconciliació, un procés prou profund i que els permeti un desenvolupament harmònic d’aquesta societat. Aquestes ferides poden romandre d’una manera latent en l’imaginari col·lectiu durant molt de temps, però en qualsevol moment es poden reobrir i generar noves tensions en el si d’aquesta societat. No creiem que la construcció d’una societat pacífica passi necessàriament per l’oblit. Encara més: l’horror recent o llunyà no pot ser oblidat i és tasca de la humanitat recordar-lo, sobretot per no repetir-lo mai. Això ho han recordat reiteradament grans pensadors d’aquest segle, des de Theodor Adorno, en la seva magnífica radioconferència de 1968 «Educar després d’Auschwitz», Avishai Margalit, en Ètica del record, i el mateix professor Reyes Mate a La raó dels vençuts i en altres publicacions seves. Redreçar i reconstruir societats, pobles, cultures senceres que han patit una guerra, en moltes ocasions és més difícil que pactar el final d’una contesa. No n’hi ha prou amb edificar noves infraestructures, és essencial curar les ferides del passat perquè les energies creadores de cada generació puguin brillar amb la seva màxima intensitat. Acabada la guerra és necessari alçar, edificar de nou tot el que ha estat destruït, treure la runa perquè, si no, aquests enderrocs són un obstacle perquè es pugui tornar a consolidar i construir.
De la mateixa manera que això passa a les ciutats, per a poder construir la pau en les persones, en els grups, en els pobles, en les ètnies, s’han d’eliminar també molts ressentiments que queden dins les persones després de la contesa i que es converteixen en un greu obstacle per a la construcció d’una pau sòlida. El record d’aquests esdeveniments es transmet a altres generacions, carregant una herència ressentida que sovint els porta a viure dividits entre ells, perquè la memòria, així com la intel·ligència, és també una propietat emocional. Per tant, construir la pau no significa de cap manera tenir amnèsia. La construcció de la pau passa per tenir memoria i ser capaços de construir futur a partir d’aquesta memòria. Cal recordar, però sense ressentiments. Per a arribar a construir la pau hem de conèixer la història, però hem de transmetre-la sense ressentiments i sense encomanar a les generacions aquestes ferides que són del passat.
La pau del futur es juga, en part, en aquesta transmissió de la memòria, o millor dit, en la manera com es transmet aquesta memòria. A aquesta transmissió de la memòria i a com desarmar-la dedicarem la propera sessió. És fonamental l’exercici d’objectivitat, la recerca d’equilibri, la distància respecte a l’objecte que s’estudia per a tenir, a més, la llibertat de criteris, la capacitat de sostreure’s als influxos i a les contaminacions externes. Aquesta és una tasca que no es pot fer a títol individual, sinó que exigeix el necessari diàleg, també amb aquests que no formen part de la meva perspectiva ideològica, cultural, religiosa. Dedicarem una altra de les sessions a com desarmar aquest diàleg ideològic. Només d’aquesta manera podrem trobar aquelles bases que ens permetin forjar una història creïble.
Una persona pot reconciliar-se amb els mals que van patir les seves generacions anteriors, però, com oblidar? Reconciliar no vol dir oblidar. L’oblit és una precarietat de la memòria, una debilitat, una fragilitat de la ment humana. A més, no és una cosa que depengui de la voluntat, ja que en ocasions un s’imposa a si mateix la tasca d’oblidar, però se sent impotent i, encara que ho intenti reiteradament, no acaba d’eliminar aquest episodi que ocupa la seva ment. Hi és i ha de conviure amb ell. La reconciliació, però, implica una actitud activa de voluntat de reconciliació que ens permet viure realment en pau. Reconciliar és ser conscient i tenir coneixement del passat, i des d’aquí ser capaç de descobrir en el fill nounat del botxí la mateixa innocència que en el fill del massacrat. Dedicarem l’últim dia a veure que al nostre país ja existeixen institucions i entitats que están fent aquest treball, perquè no és només un aspecto teòric, sinó que també té la seva aplicació pràctica en grups, entitats, institucions que treballen seriosament en aquest sentit de poder desarmar la història.
La targeta de convocatòria del seminari parteix d’una premissa senzilla i contundent. Ho mirem des de l’angle que ho mirem, som éssers històrics: som éssers que, per haver començat a ser, hem depès de la història. Aquesta evidència, que se’ns mostra tan clara i diàfana, per a molts suposa una sorpresa. És com si mai no s’haguessin adonat d’una cosa tan bàsica i evident com el fet de ser històrics. És adonar-se que perquè jo hagi començat a ser, la història va haver de ser com va ser, perquè, si no, jo no hauria estat mai. A les persones això els deixa una mica perplexes i algunes no ho volen assumir. No assumir això vol dir que tampoc no volen assumir les conseqüències que se’n deriven. I no obstant això, ens adonem que molts dels conflictes amb què vivim en l’actualitat es perpetuen, precisament per no adonar-se d’aquesta evidència: que si la història hagués estat diferent, el present seria diferent i nosaltres no existiríem.
Aquesta acceptació que ens ve de la mateixa biologia, de les mateixes ciències naturals, de la mateixa realitat, és un d’aquests punts d’arrencada per a poder arribar precisament a desarmar la història.
La Carta de la Pau, en el punt IV assenyala:
«És fructuós conèixer la Història el màxim possible. Però veiem que no podem tornar cap enrere. Veiem també que si la Història hagués estat diferent –millor o pitjor–, el que s’ha esdevingut hauria estat diferent. S’haurien produït al llarg dels temps altres trobades, altres enllaços, haurien nascut unes altres persones, nosaltres no. Cap dels que avui tenim el tresor d’existir no existiria.
Això no vol insinuar pas que els mals ocasionats pels nostres avantpassats no fossin mals. Els censurem, els repudiem i no hem de voler repetir-los.
La sorpresa d’existir facilitarà que els presents ens esforcem amb alegria per arreglar les conseqüències dels mals anteriors a nosaltres.»
Malgrat el llast negatiu que pugui tenir la història (injustícies, insolidaritat, matances, imposicions, guerres, genocidis, etc.), nosaltres som fruit directe d’un conjunt d’episodis històrics molt concrets. Aquest passat no es pot canviar, aquest passat és irrevocable. El puc desconèixer, en puc viure al marge, viure en permanent conflicte amb el meu origen, però som el resultant d’un procés històric. Em pot agradar o no, la Guerra Civil Espanyola, em pot semblar millor o pitjor, la puc fins i tot valorar com un desastre, però per causa de la Guerra Civil Espanyola el meu pare va haver de desplaçar-se d’on vivia. I perquè es va desplaçar, va conèixer la meva mare. Si no s’haguessin conegut, avui jo no existiria.
Això no nega que jo tingui una personalitat i singularitat, però la història és la meva condició de possibilitat. És un fet irrefutable que la nostra existència es deu a la història, la qual cosa no vol dir que siguem responsables d’aquesta situació, tot i ser un dels seus efectes directes. Aquesta premissa tan senzilla és la que molta gent no acaba de veure o d’acceptar. Al contrari, alguns creuen que si la història hagués estat diferent, ells hauriein existit d’una manera o altra. No entenen ni accepten la contingencia de l’ésser. Moltes vegades l’evidència queda ofuscada per la supèrbia de ser.
La Carta de la Pau, per a desarmar la Història proposa:
1. Descobrir l’existència com el major bé que tenim, com un tresor. És el més valuós que tinc perquè és la meva única possibilitat de ser, només existeixo una vegada, havent pogut no existir mai. Com diu el Dr. Francesc Torralba, si no existeixo no puc conjugar cap altre verb. El verb bàsic és existir, tots els altres són subsidiaris d’aquest anterior que és existir. Si no existeixo no puc desenvolupar res, ni viure, ni menjar, ni estimar, ni conèixer, ni fer projectes, ni tenir somnis, ni enfadar, ni alegrar-me. Per a poder fer tot això necessito alguna cosa una mica més fundant, que és existir. A més, si no existeixo no es pot donar cap altre bé: ni la vida, ni l’amor, ni l’amistat, ni la llibertat, ni la pau, ni la felicitat. Per tant, com diu Torralba, existir és el fundant, és la condició de tota trobada i de tota experiència. Existir és gratuït. A ningú no li van preguntar si volia existir; a ningú no li van preguntar com volia començar a ser. Simplement som. El fet de subsistir després exigeix tenir cura, i això sí que és responsabilitat de tots els presents o contemporanis. Però en el fet de començar a ser tots els contemporanis som exactament iguals. Per tant, hem d’adonar-nos d’aquest bé fundant que és existir.
2. Per començar a existir es va necessitar aquesta Història. Som éssers històrics; existim fruit d’aquesta història concreta, tal com es va produir, i no una altra. Som el resultant i el resultat d’un procés històric. L’ésser humà és un ésser contingent, és a dir, un ésser que abans de l’engendrament no era, més encara, que podía no haver estat mai. Aquesta és la nostra humilitat contingencial. És la nostra fragilitat. El nostre ésser és molt efímer, perquè s’acaba, però és el millor que tenim perquè és el que permet tota la resta. Som gràcies al fet que la història va ser com va ser. I aquesta evidencia de ser no nega, ni amaga tots aquells fets injustos i terribles del passat dels quals nosaltres som un fruit. El passat va estar carregat de culpes dels uns i dels altres, i també de qualitats. Però les qualitats no ens suposen cap problema. Ser fill de la pau, ser fill del bé, no és cap problema. Però ser fruit d’un conflicte, ser fruit d’una guerra, ens produeix una radical dificultat. De tota manera, tot això va ser necessari, en el sentit existencial, perquè jo comencés a ser. Si la història hagués estat diferent, suposem que millor, menys sagnant i injusta, hi hauria avui unes altres persones, però cap dels que avui tenim el tresor d’existir no existiríem. De vegades ens permetem jutjar la història, condemnar i dir que hauria d’haver estat d’una altra manera, sense adonar-nos que si hagués estat diferent nosaltres no existiríem. Som fruit de la història tal com va ser.
3. Alliberar-nos de falses o absurdes culpabilitats. La Carta de la Pau, en el punt I diu: «els contemporanis no tenim culpa dels mals que han passat a la Història per la senzilla raó que no existíem». Els que avui existim no vam poder evitar que allò succeís perquè llavors no existíem. I no tenim cap responsabilitat, ni culpa –tampoc glòria– de tots aquells esdeveniments. Per tant, com podem tenir un ressentiment d’una cosa que no vivim? Si ressentir és tornar a viure, com puc sentir una cosa que no he viscut mai? I per això mateix no hem de guardar tampoc ressentiments contra ningú: ni als propis avantpassats, perquè gràcies al que van fer –sigui el que sigui– tenim el nostre bé fonamental, existir; ni tampoc puc tenir ressentiments contra els nostres contemporanis per allò que els seus avantpassats van poder infligir als nostres, ja que aquests actuals descendents no tenen culpa de les injustícies o atrocitats que els seus avantpassats van poder cometre. És el que deia abans, ser capaç de descobrir en el fill nounat del botxí la mateixa innocència que en el fill nounat del massacrat.
4. Només així estarem vacunats contra qualsevol ressentiment històric que pogués colar-se en el nostre ésser per fer un mal ús o abús de la memòria històrica. Al contrari, serà llavors que desitjarem que ens mostrin i ensenyin la nostra història de la manera més objectiva possible. La història familiar, grupal, nacional, conèixer els seus encerts, errors, fins i tot les maldats i les injustícies. Tot pren un altre caire quan un s’adona que només aquesta història –i no cap altra– possibilità la meva existència. Desitjo conèixer-la per no repetir-la en el present.
La història és mestra de vida perquè aprenguem a no repetir els fets nefastos que van ocórrer en el passat i que tant critiquem. Hem d’aprendre a filtrar tot allò positiu i enriquir aquest llegat amb la nostra solidària actuació en el present. I després, filtrar tot allò negatiu que també hi va haver per no repetir-ho mai en el present. Aquesta és la tasca d’aprendre i conèixer aquesta història, la tasca de conèixer i acceptar joiosos aquesta història que –hi insisteixo, per no crear confusió– no implica que no reconegui que els mals del passat van ser realment mals. Una cosa és que jo accepti la historia com un bé bàsic per a mi que és existir, i una altra cosa és que accepti èticament aquesta història. Rebutgem aquests errors, els censurem, els repudiem i no els volem tornar a repetir.
És fonamental lamentar públicament el que va passar i, sobretot, que les institucions –que de vegades transcendeixen la història i les generacions–, aquelles que van tenir un especial protagonisme en alguna d’aquelles atrocitats, siguin capaces de reconèixer-ho, de lamentar-ho –d’una manera clara i diàfana– i a més, en la mesura del possible, vetllin per reparar els mals que es van derivar d’aquestes atrocitats.
Els responsables actuals d’aquestes institucions no són culpables, ells no van ser responsables d’allò que va esdevenir en el passat. Però no poden desentendre’s dels mals que les institucions que ara dirigeixen van causar en el passat. Aquest és un element molt important per a desarmar la Història.
De vegades, des d’un punt de vista sociològic, ens és més còmode i fàcil desviar l’atenció de la gent cap a la crítica del passat, veure els mals del passat abans d’intentar veure els mals del present. Discernir els mals del present i actuar amb totes les nostres forces per corregir-los, o encara més, per preveure’ls i evitar-los és el que hauríem de fer. De vegades, criticant el passat no volem veure les monstruositats modernes o contemporànies. A molts governants els interessa mantenir la gent en aquesta ceguesa del present. Aquesta pràctica de distracció ha de ser lúcidament criticada. La historia no pot ser la tapadora dels problemes del present, però tampoc una arma llancívola per a venjar-se o buscar la complaença de l’electorat.
La història és mestra de vida, i cal conèixer-la per a evitar que repetim en el present els errors dels nostres avantpassats. Amagar o deformar la història personal, grupal o mundial, és un greu obstacle per a construir una societat en pau. També s’ha de desarmar la historia d’aquests oblits, d’aquesta manera d’amagar, d’aquesta manca d’objectivitat. Perquè amb el pas del temps es converteix en demolidora per a la convivència entre els pobles. La història ha de ser cada vegada més una ciencia que estudiï de manera objectiva el que va succeir en el passat. Els historiadors, polítics, ideòlegs o els diferents grups de pressió, poden manipular amb interpretacions fetes a la llum de prejudicis, apassionaments, ideologies, religions o interessos diversos. La història no pot posar-se al servei de crear recels d’uns contra uns altres, per tenir noves generacions disposades a combatre sota la pressió d’una propaganda interessada.
Saber que sense aquesta història dels contemporanis no existiríem, saber que no tenim culpa dels mals que van esdevenir en el passat, saber que entre tots hem de reparar –en la mesura del possible– aquests mals que hi ha en el present, és treure l’espoleta a aquesta arma històrica, i obrir-nos al desig de conèixer tot el bo i dolent que ha possibilitat la nostra existència. I des d’aquest coneixement, lliures de culpa i de rancúnia, començar a treballar en el present per rescabalar, tant com es pugui, les conseqüències d’aquests mals que encara perduren en el present.
Tot i que la història no ha estat perfecta, no ens podem enfadar, sinó que gràcies al fet que va ser tal com va ser, ara existim. Quantes vegades allò que tant critiquem en el passat, ho repetim avui també en el present…
Aquesta és l’àrdua tasca que ens proposem fer en aquest seminari. Si armar-se és una tasca complexa, i la humanitat porta molts segles armant-se, l’experiència ens diu que més complex és desarmar. És un temps urgent per a començar aquest desarmament, no material ni moral, sinó també històric. Aquesta és la nostra pretensió i el nostre desig en aquest seminari.